El passat 14 d’octubre de 2023, el Parc Central d’Andorra la Vella va acollir el 1r acte en Homenatge al donant organitzat per ATIDA (Associació de trasplantats i donants d’Andorra). Un acte festiu però sobretot molt emocionant. I és que en aquest acte vam poder gaudir del ball de l’Esbart Santa Anna i vam vibrar amb els pilars que van fer els Castellers d’Andorra.
Però la part més emocionant de l’acte la van protagonitzar la Josefina Porras i la Núria Gras.
La Josefina és donant en vida d’un ronyó a un familiar i va ser cofundadora d’ATIDA el 2016. La Núria és trasplantada de ronyó d’un donant difunt i va ser la primera presidenta d’ATIDA i cofundadora de l’Associació.
Durant l’acte, les dues van llegir una carta que van escriure amb tot el seu cor, estant cadascuna en diferents visions del que és la donació. La Josefina com a donant i la Núria com a trasplantada.
La Josefina Porras va titular la seva carta “Un raig de Llum”. I explica com en un moment tan dur d’un familiar, en què la foscor ho emplena tot, ella va prendre la decisió de donar un ronyó, donar-lo amb tot l’amor, amb tota l’esperança per tal de salvar, de donar vida a un ésser estimat. Una decisió difícil, però que la Josefina no va dubtar a prendre per tal de donar un raig de llum a una persona que estima amb tota la seva força.
“La Josefina és donant en vida d’un ronyó a un familiar i va ser cofundadora d’ATIDA el 2016. La Núria és trasplantada de ronyó d’un donant difunt i va ser la primera presidenta d’ATIDA i cofundadora de l’Associació. Durant l’acte, les dues van llegir una carta que van escriure amb tot el seu cor, estant cadascuna en diferents visions del que és la donació. La Josefina com a donant i la Núria com a trasplantada”
En aquell moment jo em remirava la meva padrina Olga, la meva donant, la persona que en un moment donat va dir SI, i em va voler donar un ronyó. Màgicament, em va regalar la vida i no passa un dia en què no li agraeixi, tot i que no li agraeixi a la cara perquè també és dur, és dur saber que ella s’ha sacrificat, que ella va ser vulnerable i que si mai li passés res, que podria fer jo per ajudar-la? Penso que està bé donar òrgans en vida perquè et salva d’una hemodiàlisi, però no passa per davant de no aprofitar els òrgans de les persones que han mort, aquests òrgans són els que realment hem de poder aprofitar i donar dret a la població a poder escollir ser donant.
En aquell moment ja m’aguantava la llàgrima fins que va començar a llegir la Núria, amb la seva carta “No ho sabràs mai”. La Núria plena d’agraïment al seu donant, un donant difunt de qui la seva família va dir sí a la donació, i gràcies a aquest sí, la Núria i d’altres persones ara viuen. És trist que algú marxi, però el dolor es dissol, es dissol lleument quan la família sap que la mort no ha estat en va, sinó que ha estat perquè algunes altres persones puguin viure.
Aquest és el consol de la Loli i la Rocio, germanes que un dia van dir sí quan va morir la seva altra germana, en aquell moment elles es posaven a plorar i amb elles tots, tots els que allà estàvem no podíem deixar de posar-nos en la pell de la Núria com a trasplantada i en la pell dels que donen en moments tan difícils.
Tornant a la carta de la Núria, una carta que recitava amb tant amor, amb la veu entretallada de tanta emoció i de tant agraïment, on explicava com va viure els moments d’espera, una espera plena de punxades de l’hemodiàlisi, plena de restriccions i de manca de salut, plena de moments molt durs. En aquesta espera en la que s’imagina com seria el seu donant i en la que ja havia promès que l’estimaria com si fos seu. I ara que està dintre seu que cada matí acaricia la cicatriu que els uneix, pensa que no ho sabrà mai, però que dintre seu la vida del donant continua bategant.
I jo, que no puc parar d’emocionar-me en escoltar-les, en veure-les, en escriure aquestes línies i en poder compartir amb persones trasplantades i amb donants, el que la vida ens ha posat en comú, el que la vida ens ha regalat com qui reparteix un trosset de pastís, aquest és el trosset que ens ha tocat viure i celebro que existeixi ATIDA, una associació que ens ha reunit el dia 14 d’octubre i desitjo que ens pugui continuar reunint cada any per donar les gràcies de tot cor als donants.
Des d’ATIDA gràcies a la Josefina i a la Núria per voler posar paraules als pensaments, emocions i sentiments plens de por i alegries que passen els donants i els trasplantats. I gràcies a totes les persones que van voler compartir amb nosaltres aquesta jornada d’agraïment. Fins a l’any vinent!