La pandèmia de la Covid-19 ha canviat la societat. Aquests darrers dos anys han impactat en els ciutadans de forma ferotge, sense que ningú s’ho imaginés. En aquest tercer any de pandèmia, encara hi ha moltes persones que pateixen els seus estralls. Parlo especialment de la gent gran. Alguns han emmalaltit pel coronavirus i s’han recuperat sense cap efecte secundari, altres no han sobreviscut i molts dels que sí que ho han fet, encara avui no poden refer-se. Com a treballador del Cos de Bombers he constatat com molts padrins i padrines pateixen les seqüeles en primera persona, sigui perquè els ha afectat a ells directament o a la seva parella. La buidor que pateixen és un sentiment que m’entristeix molt i és per això que considero que cal actuar ja.
Repassant el que s’està fent en l’àmbit de polítiques socials podem destacar les ajudes econòmiques que s’atorguen per part de Govern. Entre elles, trobem les ajudes ocasionals a l’habitatge que es donen quan el beneficiari no pot fer front al cost del lloguer. Les pensions de solidaritat són un altre tipus d’ajut que permet al beneficiari poder arribar al salari mínim quan els ingressos que rep la persona està per sota d’aquest llindar. Concretament, des del Ministeri d'Afers Socials s'ha augmentat al màxim el Servei d'Atenció Domiciliària per ajudar aquells padrins que ho necessitin i amb el suport de la Creu Roja es fa el màxim seguiment possible conscient, però que en aquest context tots els recursos són pocs per donar el millor servei als nostres padrins i padrines.
“Ens hem centrat molt en el fet que el col·lectiu pugui viure bé i intentant respectar part dels seus drets fonamentals, però ens hem oblidat pot ser de la part més humana que és el contacte, la comunicació, la convivència amb ells i que puguin ser feliços. Hem d’ajudar-los a fer que estiguin millor emocionalment”
A escala comunal també es preveuen ajudes. En el cas del Comú d’Encamp, estan regulades pel Reglament de prestacions socials que es va aprovar a principis del 2021, on s’atorguen diferents tipus d’ajuts que es poden diferenciar entre directes i indirectes. D’aquesta manera es pot arribar a concedir una ajuda directa a un pensionista per poder cobrir unes necessitats determinades o garantir els seus drets fonamentals. Es concedeixen també exoneracions de pagaments de menjadors o d’activitats enfocades al mateix col·lectiu.
Un altre organisme dedicat a la cura de la gent gran és el SAD (servei d’atenció domiciliaria) que des de fa poc s’ha centralitzat a Govern i té com a principal objectiu proporcionar accions a la llar de les persones afectades. Així doncs, poden ajudar a les persones que necessitin tenen dificultats d’autonomia per poder efectuar les seves activitats diàries.
Tots aquests recursos impulsats pels organismes públics ajuden a millorar una mica la vida de la nostra gent gran. Tot i això, és possible que no arreglin el problema de fons que és la solitud que poden patir aquestes persones diàriament. En efecte, perceben ajudes econòmiques, però no és suficient per poder solucionar la qüestió completament. Obrir més centres de dia, donar més facilitat perquè els padrins puguin accedir a les residències públiques, organitzar més esdeveniments enfocats a ells, tenir cura de les seves necessitats emocionals, són alguns exemples del següent pas que hem d’aconseguir.
No només necessitem unes persones que puguin viure sinó que també puguin ser feliços i tenir una vida digna en tots els aspectes. Ens hem centrat molt en el fet que el col·lectiu pugui viure bé i intentant respectar part dels seus drets fonamentals, però ens hem oblidat pot ser de la part més humana que és el contacte, la comunicació, la convivència amb ells i que puguin ser feliços. Hem d’ajudar-los a fer que estiguin millor emocionalment.
Convido doncs als poders públics a prendre consciència sobre aquest tema i actuar per ajudar a la gent gran.