Fa dies que dono voltes a la possibilitat d’acollir una gateta a casa. Una gateta, ja esterilitzada, vacunada i xipada que algú hagués deixat d’estimar o que potser, mai hagués estimat. Una tricolor o una carei millor. Tal com són la Shia i la Kiss.
Durant deu anys he viscut amb dues mixetes que la meva filla va adoptar sense haver de fer grans esforços per convèncer-me. Deu anys de netejar les sorres, de buscar el millor aliment per tenir cura dels seus ronyons, de raspallar-les per eliminar pèl, de tallar les ungles tot parlant per tal que estiguessin tranquil·les, mimar-les i axuxar-les.
Els darrers quatre o cinc anys vam fer vida les tres al pis, ja que la meva filla viu i treballa a Barcelona des de fa temps. Érem tres gates consentides en el nostre món confortable fet a mida.
Les relacions entre mares i filles transcorren pujades en un gronxador. Van i venen. L’amor fa que els malentesos tinguin un recorregut ample. Així que després d’una d’aquelles esbroncades silencioses que creixen com els xampinyons blancs, amb les arrels en la merda i envoltats de foscor, la meva filla es va emportar les meves companyes de pis cap a Barcelona. Com ella n’és la propietària legal, la Shia i la Kiss (batejada així per Prince que va morir el 2016, poc abans de l’adopció de la gata), s’han hagut d’aclimatar a un pis d’un carrer estret.
Aquest episodi va tenir lloc durant el mes d’octubre de 2023 i va desencadenar un seguit de canvis en la meva vida. Canvis d’aquells que t’ensumes que tard o d’hora tocaran assumir, però que sempre tens una resistència a acceptar.
Personalment, m’agradaria que la vida deixés d’interrompre’m. Jo vaig fent, que em deixi en pau. Estàs tranquil·lament fent allò que has de fer, vols fer, preveus fer i de cop, sense avisar, has de parar i fer coses que fan mandra.
Et fa mal alguna cosa, hauries d’anar al metge. Però aquest iniciarà un circuit de proves que portaran, o no, a una conclusió: que cal fer més proves. I que t’has de tractar d’allò i medicar per allò de més enllà. I un bon dia descobreixes que resulta, que ningú s’ha parat a mirar on és l’arrel del problema. El problema d’una dona com tu i com moltes altres dones. Un problema que amb una analítica de nivell hormonal i el tractament adaptat, t’allunyes de tot el reguitzell de dolències que et portaven de peregrinació pels consultoris.
“I és que resulta que un 50% de la població mundial no ha resultat, fins al moment, prou interessant per a la recerca. Totes les dones podríem gaudir d’una millor qualitat de vida amb un mínim interès de la recerca mèdica al voltant del funcionament del nostre cos”
I és que resulta que un 50% de la població mundial no ha resultat, fins al moment, prou interessant per a la recerca. Totes les dones (dones, insisteixo), podríem gaudir d’una millor qualitat de vida amb un mínim interès de la recerca mèdica al voltant del funcionament del nostre cos. Durant la pubertat, l’adolescència, la joventut, la maduresa. He trigat anys a trobar un metge, un home, que ha volgut parar uns minuts i entendre que amb una simple pastilla microdosificada, i els controls adequats, la vida torna a mi.
La meva mare va tenir quatre fills. Després dels dos primers embarassos va demanar al metge que li receptés o li aconsellés un mètode per evitar un tercer fill massa seguit. La resposta: que quan hagués tingut el tercer fill ja en parlarien. El tercer part va estar a punt de portar-la cap a un problema de salut més que seriós. El quart va necessitar mesures d’extrema precaució. Això té un nom: violència. Abús violent. Abús violent legal i apadrinat pels estaments. Si hagués calgut, en un moment donat, escollir si deixar morir la meva mare o deixar anar un embrió què hagués passat?
Això té un nom: violència. Abús violent.
Tot plegat va passar unes dècades enrere, és veritat. Les dones eren menors d’edat, (passaven de la tutela del pare a la del marit) i es feia d’elles allò que es volia.
Ha calgut molta feina. Empènyer seients als bancs de les facultats, escórrer motxos de fregar, fer caixes de supermercat i llits on no es dormirà, per fer moure la roda uns 90 graus endavant. En queden 90 més.
En queden 90 més aquí, on algunes, ja moltes, hem pogut reposar les natges al banc de les facultats. Però queden 2.400 milions de dones, segons xifres del 2022 del Banc Mundial, que no aspiren a res més que a què no les matin, les mutilin, o les cremin vives, si pot ser. Perdó, em deixava la lapidació. Ja no parlem d’igualtat de drets, o de respecte. Parlem d’obtenir la consideració d’ésser humà.
En tot el món, només 12 països (tots integrants de l’OCDE) presenten paritat jurídica entre homes i dones. Existeixen al voltant de 206 països al món, en funció de les situacions geopolítiques, pot variar. Però si restem 12 de 206 tenim un total de 194 països sense paritat jurídica.
La paritat jurídica és imprescindible, ja que ens qualifica de ciutadanes de ple dret, ple, ple. Però per a 2.400 milions de dones és la xocolata del lloro, per elles es tracta de sobreviure en unes condicions mínimament acceptables.
I al primer món, els panxacontents que deixem anar més badalls que rots, estem amb debats tous, destrempats i surrealistes. Entre ofensors sense causa de camisa estreta i ofesos sense múscul del sentit comú. Debats que grinyolen. Grinyolen per cridar l’atenció. Hi ha qui creu que no se’l miren prou. Així que fa una rabieta. Algú li fum un carxot per calmar-lo. Aleshores ja pot cridar la seva indignació. I tot torna a començar. Els estaments governamentals, que no volen fer enfadar ningú, però no poden agradar a tothom, es queden rígids, enganxats per la por de l’odi per capil·laritat a les xarxes. Van dient “sí senyor”.
L’emperador està nu. L’emperador està en pilotes.
Qui no hagi passat pels dolors menstruals, parit, criat i treballat, tot a la vegada, que no vingui amb “peròs”, que rebrà.
No és dona qui vol, és qui té els ovaris ben posats. Amb dos collons.
Va pels 2.400 milions.
Dixit.