“Les institucions passen per tres períodes: el del servei, el dels privilegis i el de l’abús.” Rene de Chateaubriand (1768 – 1848)

Estem en moments difícils, estranys, sense referències a les quals mirar-se i que serveixin de guia, cadascú confinat a casa seva i amb marges de moviment molt restringits.

Quan es torni a la rutina habitual, serà el moment d’avaluar els costos que haurà tingut tot això, i com ens haurà afectat, tant a nivell personal com professional, en el pla individual i en el col·lectiu, i també serà el moment d’avaluar les mesures preses per les Administracions, si han estat o no les correctes, adequades, i si han estat suficients. Tant important com les mesures preses ho seran la gestió i l’aplicació de les mateixes, en el temps, i en les formes.

Com ja he dit, no hi ha referències sobre una situació similar per comparar i que pugui servir de mirall, però si es pot saber com s’arriba a aquesta crisi i es pot comparar amb com es va arribar a l’altra gran crisi recent que va haver-hi, la que es va iniciar al 2008, amb la crisi de les hipoteques ‘subprime’, i que va tenir una recaiguda en el 2010 amb la crisi del deute sobirà.

Comparar aquests dos anys previs a aquestes dues crisis, anys 2007 i 2019, amb 12 anys de diferència, a part de conèixer com s’entra en aquest període de turbulències que s’apropa, permet també veure l’evolució d’Andorra en aquest període, oferint una visió més global de la situació i ajuda a interpretar millor les mesures de l’Administració Central, les recents i potser les futures, i per que s’han fet i es faran d’una manera i no d’una altra.

Els governants, com a pilots de la nau, haurien demostrat carències com a gestors, i ser part important del problema. Com poden ara pretendre ser part de la solució? Les decisions preses fins ara, ni en el fons ni en les formes, no semblarien  representar cap canvi en aquest sentit, o almenys no en la bona direcció

Andorra va tancar l’any 2019 amb un PIB un 2% inferior al de l’any 2007, amb unes importacions de mercaderies en línia amb el PIB, un 2% inferiors; la població i els assalariats es van reduir al voltant del 6% respecte al 2007, els visitants van ser un 20% inferiors als del 2007, el consum d’energia un 4% inferior, la importació de combustibles en un 10% inferior, en volum, que al 2007, i la inversió creditícia dels bancs era, a finals del 2019, un 14% inferior a la del 2007, però amb una morositat 4 vegades superior.

Amb aquestes dades generals, sembla que hauria hagut un cert redimensionament del país.

Però si es mira el sector públic, i a falta de la liquidació de comptes definitius de l’exercici 2019, la despesa corrent de l’administració central a finals del 2019 seria un 23% superior a la del 2007, la despesa de personal, un 42% superior respecte al 2007, i la despesa total quasi el doble, el 87% mes en el 2019 respecte al 2007, i el deute total del Govern superior en un 136% (quasi dues vegades i mitja), i la inversió s’hauria reduït a la meitat.

Tant o més preocupant que les xifres anteriors es que la despesa operativa, al 2007, representava el 81% dels ingressos i al 2019 representa el 88%; perquè s’entengui, per cada 100 euros que l’administració central ingressava al 2007, destinava 81 a despesa operativa i li quedaven 19 per a inversió i amortitzar el deute, però al 2019, d’aquests 100 euros que ingressa, 88 els destina a despesa operativa i li queden solament 12 euros per inversió i amortitzar el deute; això que no es un símptoma positiu, amb un deute quasi dues vegades i mitja superior esdevé preocupant, perquè es deu molt mes i es té menys capacitat per invertir i amortitzar el deute. En el nou escenari, aquesta estructura resulta insostenible.

No és temps de retrets, i solament dos comentaris al respecte:

1. No s’ha fet una bona feina, per ser suau.
2. Si algú a Andorra ha viscut per sobre de les seves possibilitats, com feia referència el Òscar Ribas recentment en un article, ha estat l’administració pública.

Aquests són els ingredients d’entrada. Com se'n sortirà? La feina ara és i serà dura, i el repte majúscul, sometent les estructures de l’Estat a una tensió sense precedents.

Els governants, com a pilots de la nau, haurien demostrat carències com a gestors, i ser part important del problema. Com poden ara pretendre ser part de la solució?

Les decisions preses fins ara, ni en el fons ni en les formes, no semblarien  representar cap canvi en aquest sentit, o almenys no en la bona direcció.

“Curiosament, els votants no es senten mai responsables dels fracassos dels Governs que van votar”. Alberto Moravia (1907 – 1990).