La incomoditat i les molèsties que provoca la sorra a la platja s’acaben el dia que descobreixes un objecte que pertanyia a una realitat paral·lela a la qual senzillament no aspiraves: la cadira de platja. Es van acabar aquelles dutxes en les quals ja no sabies si t’estaves rentant el cabell o removent el desert de Rub al-Khali a la península Aràbiga en què s’havia convertit el teu cap.
Tot això perquè existeix un contracte social que estipula que fins a una determinada edat el teu lloc a la platja és estar estirat sobre una tovallola. La verticalitat està reservada per a una altra franja d’edat. La platja està per a gaudir-la i per a llegir-la. Encara que comprar llibres té les seves servituds, com les faixes promocionals, aquestes pròtesis que les editorials col·loquen com una mena d’ham per a animar els lectors i que oscil·len entre la declaració d’un amant adolescent una mica tocat de calimotxo i el diàleg dels presentadors d’una cadena de televisió en una gala de Cap d’Any.
“N’hi ha de hiperbòliques dient-te que és el llibre de l'any’ o el que va commocionar els EUA”
Hi ha faixes hiperbòliques dient-te que és el ‘llibre de l'any’, ‘el llibre que va commocionar els EUA’, ‘el descobriment literari de la temporada’, ‘màgic i reparador’, ‘apassionant’, ‘la gran novel·la americana del nostre temps’ (n’hi ha una cada mes, així que entenem que el temps és relatiu); faixes que et parlen de dotzenes edicions o faixes que et xiuxiuegen coses obscenes. Si donéssim credibilitat total a aquest subgènere, els autors serien éssers mitològics més improbables que els rens del Pare Noel o els elfs de la llum.
Malgrat les faixes, continues comprant llibres i te n’emportes tres de vacances perquè no hi ha lloc on es gaudeixi i es llegeixi millor que a la sorra de la platja abans que arribi el capvespre, en una cadira plegable amb cos d’alumini tubular que convidi a l’horitzontalitat. Però quan llegeixes a la faixa d’un llibre que és ‘una hipnòtica alquímia metaficcional’ estàs a punt de caure de cul.