Només cal donar un cop d'ull a les xarxes socials per tenir una idea del nivell d'exposició dels menors a internet. En la majoria dels casos, els pares comparteixen fotografies o vídeos dels seus fills de forma esporàdica, en motiu d'un aniversari, una excursió a la muntanya o una gran fita esportiva. Tanmateix, també trobem casos d'autèntiques retransmissions públiques de la vida d'infants, amb canals de YouTube o comptes d'Instagram on pares comparteixen la vida quotidiana dels seus fills, incloent-hi què mengen, com juguen, quina roba porten o com se'ls està educant. Ambdós casos són formes de sharenting', de l'anglès 'share' (compartir) i 'parenting' (criança).
Aquesta exhibició cada vegada més freqüent i desproporcionada dels infants a les xarxes socials és una situació preocupant que obre un debat molt rellevant sobre la responsabilitat parental en relació amb l'ús de les tecnologies, en una època on la tendència a compartir la nostra vida a través de les xarxes està alterant els límits entre l'esfera privada i la pública. El 'sharenting' suposa un doble perill. D'una banda, incrementa la vulnerabilitat dels infants perquè facilita l'ús indegut de les seves dades. De l'altra, priva l'infant del seu dret a l'autodeterminació, ja que no participa en la construcció de la seva identitat digital.
“El 'sharenting' suposa un doble perill. D'una banda, incrementa la vulnerabilitat dels infants perquè facilita l'ús indegut de les seves dades. De l'altra, priva l'infant del seu dret a l'autodeterminació, ja que no participa en la construcció de la seva identitat digital”
El nostre control sobre els continguts que compartim a internet és molt limitat. Una vegada compartits, els continguts deixen de ser nostres, perquè encara que esborrem una fotografia o un vídeo d'una xarxa social, ni controlem el rastre que deixa aquest contingut a internet, ni els usos que ja se n'ha fet. No és només que acostumem a donar accés a informació personal a persones més o menys desconegudes—cada vegada tenim més seguidors virtuals que no coneixem en persona—, sinó que les garanties de privacitat que ofereixen les xarxes socials són limitades i la compartició massiva de dades personals és el pa de cada dia. Compartir imatges i dades personals sobre els infants facilita usos inapropiats d'aquests continguts, com és el cas del segrest digital, el ciberassetjament i la difusió de materials en xarxes de pornografia infantil.
En aquest sentit, la cultura de compartir continguts de menors a internet sense el seu consentiment suposa una falta d'atenció als seus interessos, encara que es recolzi en la llibertat d'expressió dels pares. També demostra que una acció benintencionada no necessàriament ha de ser correcta. És indubtable que la gran majoria de persones que comparteixen fotografies de menors per internet ho fan des de l'orgull familiar o la tendresa—motivacions que són completament legítimes—, però el benestar i la protecció de l'infant haurien de ser prioritàries perquè la seva vulnerabilitat és major.
Compartir la vida privada dels infants a internet també és un impediment a la seva autodeterminació. En fer-ho, estem participant de la construcció de la seva identitat digital i, per tant, els estem privant la possibilitat de ser agents actius en la creació d'una imatge i d'una narrativa pròpies. El vídeo d'un infant ballant en bolquers que nosaltres compartim perquè ens sembla divertit pot resultar denigrant als seus propis ulls o aquella fotografia que nosaltres trobem tan tendra li pot acabar fent vergonya.
Per aquesta raó, el més adequat seria tenir el consentiment informat del menor abans de compartir la seva informació a internet. El consentiment informat demana ser capaç d'entendre els beneficis i els riscos d'una acció. És una expressió de la competència, de la capacitat que tenim de jutjar lliurement i voluntària una acció a partir de les seves conseqüències. Per això, i atenent a la importància de ser partícips de la construcció de la nostra identitat digital, els adults haurien de ser sensibles a la competència de l'infant i no exposar-lo virtualment sense el seu consentiment informat. Esperar que l'infant hagi adquirit competència sobre l'ús segur d'internet també li donarà eines per prevenir o gestionar usos indeguts de la seva informació, protegint la seva privacitat i el seu benestar.