Feia més d’1 any que Europa havia deixat de ser membre del selecte club de les potències espacials. El 5 de juliol del 2023, el darrer coet Ariane 5 es va enlairar de les instal·lacions del centre espacial de Kourou a la Guyana Francesa i alhora s’interrompien 43 anys d'independència en el llançament de satèl·lits de la qual gaudia l'Agència Espacial Europea (ESA) des del 1979, quan es va enlairar el primer Ariane 1. Aquest 9 de juliol, a les 21h hora d’Andorra just com estava previst, Europa ha recuperat la seva capacitat espacial, amb el llançament del nou Ariane 6.
L’Ariane 6 és un pas endavant molt important per l'ESA, ja que no és una simple evolució del Ariane 5, sinó un disseny nou adaptat a les necessitats actuals que permet doblar el nombre de llançaments anyals i a la vegada dividir per dos el cost de posada en òrbita d’un satèl·lit. Un pas, però que ha tardat més del previst, ja que el seu primer vol estava previst pel 2020, a fi de permetre una transició suau entre els 2 coets, com havia passat a finals dels 90 quan es va passar del Ariane 4 al 5, i van conviure durant 7 anys. La pandèmia primer i la guerra entre Rússia i Ucraïna després van complicar la fase final de desenvolupament del Ariane 6 i van portar a aquest any d'impàs imprevist en què els europeus han hagut de contractar els serveis de la competència encarnada pels Falcon 9 de SpaceX, la companyia d’Elon Musk d’un costat, i l’agència espacial xinesa de l’altre amb els seus Llarga Marxa 3 de l’altre.
El llançament d’aquest dimarts ha sigut gairebé un èxit total. L’Ariane 6, en la seva configuració 62 amb dos propulsors laterals auxiliars de combustible sòlids anomenats boosters ha sortit puntual. Al cap de dos minuts els dos boosters s’han separat i han caigut a l'Atlàntic on han sigut recuperats. El propulsor principal, Vulcain, ha funcionat a la perfecció en la primera etapa, durant els 7 minuts i 35 segons, en què ha cremat més de 150 tones d’hidrogen líquid barrejat amb oxigen líquid. A l’apagar-se, la segona etapa del coet s’ha separat i al cap de pocs segons s’ha engegat el seu propulsor Vinci, dissenyat especialment per l’Ariane 6. Aquest nou propulsor és una de les grans novetats, ja que és l’únic al món actualment que es pot apagar i tornar a encendre diverses vegades. Una característica especialment pensada pel llançament satèl·lits en diferents òrbites i molt útil pels clústers de satèl·lits com els Starlink de Space X.
Aquí és on l’èxit del Ariane 6 no ha sigut complet. El Vinci s’ha encès perfectament i ha posat en òrbita la majoria dels disset satèl·lits, experiments i instruments que portava a bord. Entre els quals hi havia el satèl·lit 3Cat-4 de la Universitat Politècnica de Catalunya i la plataforma RAMI aportada per la companyia gallega UARX Space. Però després de les dues primeres ignicions, ha fallat a la tercera, apagant-se prematurament. El coet s’ha desviat aleshores de la trajectòria prevista i ha impedit desplegar dues càpsules experimentals de reentrada a l'atmosfera que anaven a bord. Evidentment, s’haurà d’acabar d’aclarir que ha passat en aquell moment, quan ja es portaven més de 2 hores i mitja de vol, però aquest petit contratemps no hauria de ser un obstacle major pels següents llançaments que ja estan programats.
El pròxim llançament està previst per al darrer trimestre de l'any, un cop s'hagin analitzat totes les dades i s'hagi valorat el que hi ha a millorar. En aquesta segona missió posarà en òrbita un satèl·lit militar francès, que és un del tipus de satèl·lit per al qual Europa necessita un coet propi. Per al 2025 ja hi han contractats 8 llançaments, i 32 més per als anys següents, entre ells, 18 llançaments per desplegar la xarxa de satèl·lits Kuiper d'Amazon, competència directa dels Starlink. Però també, més enllà del molt lucratiu interès comercial, l’Ariane 6 és una peça mestra pel programa d’exploració espacial de l’ESA, ja que permet enviar sondes més grans i més ambicioses més enllà de l’òrbita terrestre per explorar el nostre sistema solar i més enllà. Entre aquestes missions, la primera serà el telescopi Plato, que buscarà exoplanetes com la Terra al voltant d’altres estels i que està previst pel 2026. El seguirà el 2029, la missió Ariel que analitzarà les atmosferes d’aquests exoplanetes per determinar si poden ser habitats o habitables. L’Ariane 6 també enviarà una missió a Mart el 2028, el Rover Rosalind Franklin, part de la missió Exomars, i una sonda exploradora al voltant de Venus, Envision, el 2031 que tindrà com a objectiu determinar perquè l’atmosfera d’aquest planeta és tan diferent de la de la Terra.
A Europa estem doncs d’enhorabona. La indústria aeroespacial europea ha demostrat un cop més la seva capacitat d’innovació i de lideratge a escala mundial, adoptant una estratègia diferent de la de la seva competència. Els més de 3.000 milions d’euros que ha costat el desenvolupament del Ariane 6 s’han invertit en les gairebé 600 empreses europees que hi han participat, creant milers de llocs de treball i expandint les seves capacitats per fer front a nous reptes de futur. Només cal esperar que s’aconsegueixi superar els 115 llançaments reeixits de 117 efectuats que va tenir l’Ariane 5, i que com el seu predecessor l’Ariane 6 esdevingui l'estàndard en el qual es miraran la resta de coets els 20 anys vinents.