“Ja veureu ja, quan sigueu grans i treballeu, com a molt tindreu quinze dies de vacances”. Aquesta va ser la profecia que la meva mare va deixar caure un dia d’estiu en plenes vacances, a casa dels meus avis a Zarautz. Amb l’habilitat que la caracteritza, la meva mare m’acabava d’aixafar la guitarra. Ben aixafada. Feta una coca. Ni el descobriment de la identitat dels reis mags em va fer aquest efecte.
Mai ho havia pensat. Per mi la vida era una successió de cursos escolars, festes de Nadal i tot l’estiu a Zarautz. Arribàvem els primers dies de juliol i corríem a comprovar si els amics del barri havien arribat per organitzar-nos. Quan el meu pare apareixia al setembre per recollir-nos i creuar Pamplona, Saragossa i Lleida per tornar a Sant Julià, era veure arribar un núvol negre. L’anunci més trist de l’any. Ara el final de la llibertat, del joc, de la imaginació, de l’aprenentatge per osmosi de l’eusquera i del contagi de l’accent català a la resta de la colla d’amics, per tornar a l’estretor de la vall, la foscor de l’hivern, l’escola i els refredats.
Va passar la vida i va arribar el moment dels quinze dies de vacances. Uns anys més tard. Marcats en aquell moment per la rutina de la família política amb la que havíem de compartir l’apartament de la platja.
Uns anys després va venir el divorci. De manual. Amb tots els tòpics que ara configuren el manual de l’exmarit que vol que l’exdona si no es rendeix, desaparegui, i sinó, que quedi tan fotuda que mai més aixequi el cap. Com que ni desapareixia i a sobre, aixecava el cap, la cosa va arribar a punts delirants. Un cop enterrat tot plegat, la meva vida va fer un gir de 180 graus. Vaig canviar la meva estructura com els crustacis que busquen estrenar una closca. Tornava a començar de nou.
Havien passat els anys. El canvi climàtic i el turisme massiu eren una realitat. Ja no tenia ganes d’estiu. Les vacances havien deixat d’existir. Quedava la pols, l’asfalt estovat, les baixades de tensió, aquell sol que fot una cleca a la cara i t’impedeix avançar pel carrer. L’estiu pesa, és enganxifós, tens mal humor, tens gotes de suor a la pitrera, tens grans a l’esquena i ganes de res.
Així estava un dissabte d’estiu de l’any dos mil vint-i-tres. Entre dormir poc i menjar menys per la calor, el meu humor se n’havia anat a pastar fang. Era mitja tarda i el fàstic em mirava des de les parets de l’habitació. L’avorriment em treia la llengua des del sostre. No tenia ganes de res i una mandra immensa i culpable em tenia estesa sobre el llit.
Vaig pensar que el contacte amb altres humans i l’exercici físic em traurien d’aquell estat d’estupor estúpid i em vaig canviar per anar a la classe de ballet. Barra, centre, diagonals i salts em podrien reconvertir en una persona.
Havia infravalorat l’efecte de la calor en el meu sistema nerviós.
De Sant Julià a Andorra la Vella, s’havien conjurat cotxes, camions, formigoneres, motoristes, ciclistes, autobusos i patinets per fer-me el trajecte ben espès. Vaig entrar al centre d’Andorra la Vella pensant com salvaria l’entrada des de la plaça Rebés fins a l’entrada del carrer les Canals. Has d’haver fet pipí abans de fer aquella maniobra. Entre els vehicles que venen de l’avinguda Meritxell, els vianants que necessiten creuar, les motos que es colen per aquí i per allà i la cua dels què esperem per arribar a aquell encreuament, pots aprofitar fer la llista de la compra, teixir una bufanda, llegir los Episodios Nacionales de Galdós, o fer una bossa de macramé.
Així que poquet a poquet vaig anar avançant i després de creuar mirades amenaçadores amb un conductor que em venia per la dreta, vaig enfilar el carrer les Canals. Havia arribat el moment de pujar la rampa de sortida de l’aparcament de Pyrenées. Amb l’aire condicionat en marxa, vaig abaixar més el peu de l’accelerador per evitar el que motor fes figa.
Just començar la rampa, el motor i jo vam fer figa. Tots dos. El cotxe va deixar anar una darrera exhalació abans de quedar immòbil, quiet i silenciós. Jo em vaig quedar immòbil i estabornida en veure que per molt que apagués l’aire condicionat i tornés a girar la clau al contacte, el meu cotxet estava inanimat.
Em va envair una ràbia sorda i devastadora. Feia una setmana, encara no, que el meu petit i estimat cotxet havia passat una revisió completa. Li havíem canviat la bateria i tot. M’havia deixat una pasta que francament, volia gastar en altres coses, però el què no volia de cap de les maneres era trobar-me just com em trobava en aquell moment. Tirada en un punt calent de les vies urbanes de la capital, amb un cotxe que acabava de perdre el coneixement.
Estava molt enfada, però molt. Vaig marcar el número del garatge que havia fet la revisió i m’havia canviat la bateria nova. Estava disposada a fer sortir per la boca rates, llampecs i coses encara més lletges. No van despenjar el telèfon. El contestador automàtic em va informar que en ser festa major romandrien tancats uns dies. El què em faltava.
Un bus de línia d’aquells grocs i tan grans que han de fer meravelles per girar, va tocar la botzina perquè no podia passar. Vaig sortir del cotxe i vaig anar directa cap al xofer del bus que m’indicava amb energia que treies el cotxe del mig. Li vaig explicar a crits (no passo de 1,65m) que la bateria del cotxe m’havia deixat tirada i que no podia moure el cotxe.
Li vaig dir que demanava una grua ràpidament i vaig tornar cap al cotxe. Vaig buscar el número de l’assistència de l’assegurança i hi vaig trucar. Mentre escoltava els missatges sobre quin número has de prémer segons la llengua de preferència i el tipus d’incidència, així com la parrafada que diu que aquella trucada serà enregistrada i tal i qual... vaig recordar que havia marxat de casa amb una samarreta neta però sense planxar que no arribava a tapar el cul, unes malles que marcaven les gomes de les calces i unes sabates planes. Punt. M’havia recollit els cabells en un monyo de ballarina i m’havia pintat els llavis vermells per veure’m al mirall fent els exercicis. És una tècnica molt emprada.
El meu cotxe havia esdevingut un espectacle molest per la circulació i jo mateixa un espectacle nociu per la vista. Com que de casa a la classe de ballet anava d’aparcament a aparcament, em vestia per només haver de posar-me les mitges puntes en arribar.
Però estava tan enfadada amb el garatge que havia col·locat una bateria en mal estat que no vaig passar la vergonya que corresponia al meu ridícul. Quan el telèfon de l’assistència en carretera va deixar d’enumerar les possibles opcions, així com les derivades de cada una d’elles, van despenjar el telèfon. Vaig parlar amb una senyora molt amable que es va empassar la meva explicació sobre la situació de caos que m’envoltava i la poca vergonya dels què m’havien venut la bateria. Em va dir que enviava una grua. La cua de vehicles, el bus i els agents de circulació feien el que podien per salvar aquella situació esdevinguda un dissabte a mitja tarda, en plena festa major d’Andorra la Vella, en un encreuament entre la pujada del carrer les Canals, la rampa de sortida de l’aparcament de Pyrénées, la sortida d’un garatge privat a la meva dreta i els vehicles que volien anar cap a la plaça de les Arcades. No sé si em deixo algú.
Després d’un parell de trucades del gruista que no acabava d’entendre ben bé on era i què havia passat, vaig veure baixar la grua de cara pel carrer les Canals. A aquella alçada de la pel·lícula va ser una aparició deus ex machina. Si hagués tingut a mà un grapat de globus o un sac de confeti els hagués fet volar per significar la meva alegria i els que esperaven a la cua haguessin aplaudit, joiosos, com al començament del musical La La Land. O no. Més aviat no. No crec.
Aquell gruista, molt amable, em va preguntar dues o tres vegades que què passava. Li vaig explicar la història de la bateria que m’havien canviat. No feia encara una setmana. Ja estava bé! Mai m’havia quedat tirada d’aquesta manera!
Vam aixecar el capó i ell va verificar no sé què. Va ocupar el seient del conductor en dues ocasions per intentar posar en marxa el cotxe. Ho va provar una tercera vegada i aleshores se’m va quedar mirant fixament, desconcertat.
- Disculpa, has vist que no tens benzina?
- M.....?
- No tens benzina.
- M....?
No vaig sentir les ganes de morir naturals en aquestes situacions. El meu cervell havia deixat de funcionar. Fins al punt que el gruista, davant la meva manca de resposta, el meu abillament i la meva cara de sèpia fora de l’aigua, va decidir posar remei a la situació.
Em va indicar que pugés al seient del conductor de la grua i no recordo com, va col·locar el meu cotxe com tocava. Quan va posar en marxa el comboi, va dir que anàvem a la benzinera més propera per posar 10 euros de benzina. Jo vaig fer que sí amb el cap.
Vaig posar efectivament 10 euros de benzina en la primera benzinera que ens quedava a mà dreta baixant per Príncep Benlloch.
Quan vaig girar la clau, el motor va fer contacte i va arrencar. Estava tan agraïda amb el gruista que no podia deixar de somriure amb. Li feia adeu amb la mà, molt contenta mentre maniobrava per sortir a la carretera. Però ell no s’apartava del davant de cotxe. Més aviat saltava de costat i tornava al davant amb els braços aixecats. I jo li deia adeu i ell cridava no sé què. Vaig abaixar la finestreta pensant que es volia acomiadar, però vaig sentir la paraula “pagar”. Li vaig respondre que tranquil! Pagava l’assegurança! Aleshores es va decidir. Va posar les mans damunt el vidre i em va dir:
- Que paguis la benzina!
Doncs això. No cal dir res més.