Ja hi ha un nou Govern, i una de les primeres mesures avançades que prendrà es no incrementar els impostos, però sí que incrementarà les cotitzacions a la CASS.

Incrementar les cotitzacions a la CASS sembla una mesura senzilla i simple, però té tres vessants molt importants:

1. La conveniència o no de l’increment, que cal admetre que és convenient i necessari.
2. El destí del recaptat amb l’increment, i que sembla es destinarà a la branca de Jubilació de la CASS, i no a la Branca General, i això és molt important.
3. La imputació de l’increment, o qui ha d’assumir el cost de l’increment, i el nou Govern ja ha dit que ho hauran d’assumir assalariats i empreses a parts iguals.

Aquest tercer punt és el que realment defineix al nou Govern, la seva orientació i com seran els propers 4 anys de la legislatura.

Si comparem les dades de cotitzacions socials amb els països veïns, en trobaríem que a França, entre les cotitzacions als diferents organismes, l’URSSAF, ASSEDIC, mútues i “caisses de prevoyance” i pels diferents conceptes, es fa difícil poder fer una comparativa senzilla i simple amb Andorra; si bé que per tots el conceptes, el cost de les cotitzacions socials a França és al voltant del doble de les d’Andorra.

La comparativa amb Espanya, en canvi, és molt més directa i senzilla, primer perquè els sistemes són similars, i a més els salaris mitjans dels dos països també són similars (2.111 euros mensuals a Andorra, 23.156 euros a Espanya, que serien 1.930 euros mensuals), i els resultats molt interessants:

• a Andorra, les cotitzacions socials representen el 22% dels salaris, i per un salari de 1.000 euros,  serien 220 euros, dels que l’empresa aporta 155 euros i l’assalariat 65 euros.

• a Espanya, les cotitzacions socials son 10 punts percentuals més elevades que a Andorra, representen el 32,5% dels salaris i per un salari de 1.000 euros representarien 325 euros, dels que l’empresa aporta 280 euros i l’assalariat 45 euros.

Els assalariats a Andorra assumeixen un cost de 2 punts percentuals més de cotització a la Seguretat Social que els d’Espanya, en canvi les empreses assumeixen 12,5 punts percentuals menys que les d’Espanya.

Si ho volem mirar des d’un altre punt de vista, les cotitzacions a la Seguretat Social a Andorra es distribueixen en un 30% a càrrec dels assalariats i un 70% assumit per part de l’empresa; a Espanya és un 14% per l’assalariat i un 86% per part de l’empresa.

Una tercera lectura seria que les empreses a Andorra aporten 2,4 vegades el que aporten els assalariats, a Espanya aquesta proporció és de 6,2 vegades.

És evident que la desproporció és molt acusada, i un increment de les cotitzacions amb una repercussió igual per la part empresarial i assalariada incrementarà encara més aquesta desproporció.

I tot això sense tenir en compte que a Andorra l’assalariat ha de pagar els serveis mèdics i productes farmacèutics i després és reemborsat en un 75% de l’import, i que aquests drets caduquen a les poques setmanes de deixar de cotitzar, quant a Espanya els serveis mèdics són pràcticament gratuïts, i aquests drets no tenen data de caducitat.

Incrementar la part de cotització dels assalariats, a més d’injusta, tindria dues altres derivades negatives:

• Es repercutiria de forma indiscriminada sobre tots els assalariats, agreujant la situació de les persones amb els salaris més baixos.
• Reduiria el poder adquisitiu dels assalariats, que són uns 41.000, i que representen més de la meitat de la població del país.

El Govern anterior ja va incrementar les cotitzacions a la CASS un punt percentual als assalariats, i després va implementar l’IRPF. Això va suposar que els assalariats disposin d’uns 33 milions d’euros menys per any (25 milions que han d’aportar per IRPF i 8 milions per cotitzacions a la CASS).

La primera conseqüència d’aquesta mesura restrictiva de la renda disponible d’aquest col·lectiu és que a menys diners disponibles, menys consum, i qui ho han patit i pateixen les conseqüències són els comerços i serveis de l’entorn més proper dels afectats: els restaurants, les perruqueries, els supermercats, els bars, els garatges, les botigues de roba, l’esport, els pintors, els electricistes… on consumeix aquest col·lectiu.... i és que a menys diners disponibles, menys consum.

Una actuació adequada per part de l’Administració Central podria haver alleugerit aquest efecte; clar que una actuació adequada hagués estat no prendre aquesta mena de decisions.

Aquests diners que aporten els assalariats els té a la seva disposició l’Administració Central, i com ja és prou conegut, aquest organisme gestiona els recursos econòmics de forma ineficaç, ineficient, sense cap criteri de lògica econòmica, sense afany redistributiu o de generació de riquesa. L’únic criteri que té en compte l’Administració Central a l’hora de prendre una decisió econòmica és la capacitat que té o pugui tenir per generar vots que perpetuï en els càrrecs als que exerceixen el poder o beneficiar a algú.

No han estat ni són uns bons criteris per la presa de decisions, ni des del punt de vista econòmic ni des del punt de vista dels interessos del país. Molt menys encara pels assalariats. Amb aquest paisatge, qualsevol increment de les cotitzacions a la CASS de la part assalariada és un pas més en una direcció errònia, i que no pot portar el país a bon port.