A Andorra els escàndols polítics són infreqüents. No pas perquè no n’hi hagin. O millor encara, no pas perquè no es produeixin comportaments poc regulars, si no perquè  els mitjans de comunicació no se’n solen fer gaire ressò.

La informació del suposat frau fiscal i el posterior -i ràpid- desenllaç que va portar el fins aquest dimecres ministre de Finances, Eric Jover, ha agitat la societat i les instàncies polítiques. Més la primera que les segones atesa la pobra resposta oferta per l’oposició, cosa estranya en època pre-electoral. Socialistes i terceraviïstes han fet gala de força contenció i, en conseqüència, és de suposar que el Govern agrairà la seva responsabilitat d’homes d’Estat.

“Com a ministre d’Educació insulta, gravíssima falta d’educació; com a ministre de Finances comet frau contra les finances de l’Estat. Bona punteria”

Qui ha tingut el seu moment de glòria -permetin-me que utilitzi aquesta expressió- ha estat el recent ministre dimissionari. Personatge singular, Eric Jover ha estat titular de dos ministeris, Educació i Finances, i en tots dos ha tingut comportaments que no s’adiuen amb les responsabilitats que ha ostentat.

Essent ministre d’Educació va ser condemnat per la Justícia a pagar una indemnització a la família Cierco per haver-los insultat a través de les xarxes socials. I quan ha estat ministre de Finances ha hagut de dimitir per, presumptament, cometre frau fiscal. Com a ministre d’Educació insulta, gravíssima falta d’educació; com a ministre de Finances comet frau contra les finances de l’Estat. Bona punteria.

Malgrat tot, ha merescut els millors enaltiments dels seus companys de Govern i especialment del cap de l’executiu, cosa digna de respecte per part de tots ells, encara que haurien d’anar amb compte amb les efusions no fos que l’exemple s’estengui i inciti als joves a insultar i als empresaris a defraudar.