Quan hem trucat des d’una cabina telefònica, enregistrat una cinta de casset, fumat dins d’un bar, escoltat cançons a la ràdio que semblaven composades per un extraterrestre que està intentant desxifrar com funcionen les relacions afectives entre humans, o pres el sol barrejant Nivea amb mercromina ens agrada creure, en arribar als 65 anys, que hem viscut al límit, sí. Per això ho expliquem amb una certa èpica, com si anar amb cotxe sense cinturó de seguretat o amb moto sense casc hagués estat una proesa i no, una ximpleria.

De fet el nostre únic mèrit ha estat viure el nostre temps, el que ens ha tocat, el que no vam poder escollir, ni dilatar, ni aturar. Ara vivim en un altre temps, un que també és nostre però que és més seu, dels que ballen a Tiktok, fan reduccions de Pedro Ximénez i caramel·litzen la ceba, diuen “planificar” i “full de ruta· tota l’estona, surten per obligació a un gastrobar o a un concert de Bad Gyal i s’angoixen perquè reben pocs ‘likes’ a Instagram. Pensant-ho bé, d’enveja res. I no t’adones dels anys que tens fins que sopes amb una parella que has conegut per mitjà de les xarxes socials i que pots viatjar amb l’Imserso després de veure una publicitat amb un padrí amb un rictus a la cara com el de Rafa Nadal anunciant cotxes.

El mòdic preu de 26 euros incloïa el 2023 pensió completa a Benidorm: esmorzar, dinar, sopar i dormir. Això no obstant i durant l’estada, es tradueix, per a la majoria, a quedar-se a dos macarrons que els prohibeixin l’entrada al bufet lliure, a beure’s mitja ampolla de vi negre amb l’excusa que els relaxa i que és bo per a la circulació. I, per descomptat, les vint pastilles que es prenen amb el vi, que semblen uns traficants: la de la tensió, del colesterol, del sucre, de l’artritis, de la circulació... Als àpats parlen dels xacres: que si no hi veuen un bou a tres passes, que si han d’anar a Gaes, que els han trobat colesterol, que tenen la tensió pels núvols... Una lluita de malestars que guanya el que es troba més malament. Que no passa res, que després es prenen un Danacol que han comprat a la botiga del paqui al costat de l’hotel i ja està.

“Continuen efectuant animalades amb caps d’adolescents i cossos baldats, es creuen immortals i van a fer-se les anàlisis de sang abans de marxar a Benidorm”

A l’hora de jugar al dominó entre el capicua, el sis doble i el passo s’intercalen noms com l’Almax, l’Espidifen, l’Omeprazol i el Primperan que tenen a la tauleta de l’habitació. Continuen efectuant animalades amb caps d’adolescents i cossos baldats, es creuen immortals i van a fer-se les anàlisis de sang abans de marxar a Benidorm perquè, posteriorment, els poden sortir més estrelles als resultats que les d’un capità general. Així que per donar la raó a l’escriptora Maruja Torres en el llibre 'Cuanta más gente se muere, más ganas de vivir tengo’ i el seu “Com més gent conec, més m’agraden els Corleone” s’imposa un viatge a Benidorm amb l’Imserso. Aquest any, però, no figura entre les destinacions, cosa que alegra un padrí que espera el seu torn per inscriure’s encara que sigui per viatjar a Quintanar de la Orden.

Diu “on és el cos, hi és la mort”, frase d’existencialisme minimalista abans d’explicar que a Benidorm se li havia mort, de manera sobtada, un coetani estant de vacances. Seria el que l’escriptora i periodista nord-americana Joan Didion definiria com “l’instant normal”. O no tan normal, perquè si l’últim que fas a la teva vida ballar ‘Los Pajaritos,’ tindrà el seu què. I perquè corres el risc que apareguin María Jesús i el seu acordió, ja recuperats de l’accident del passat mes de setembre, i actuïn en el teu funeral.