L'entretemps és estrany. És un període d'indecisió, una boira espessa que t'impedeix centrar-te: ni fred ni calor, i ‘ni chicha ni limoná’ (ni carn ni peix) que cantaven La Pegatina a l’àlbum ‘Revulsiu’. L´entretemps és un estat d´ànim, mitja temporada de Zara i amb ell han arribat la setmana passada les pluges i les primeres afectacions a les carreteres amb les esllavissades a la de la Rabassa.

És comprensible que la tardor i també la primavera, només acontenten els que no gaudeixen ni dels principis ni dels finals, i que qualsevol ‘coach’ o guru d’aquests que es dediquen a aixecar la camisa a quatre passerells, podrien considerar patològic un rebuig tal als canvis, però és així: per als indecisos les èpoques de trànsit són una benedicció.

Sembla que el temps flueix a un ritme que de vegades no és lent, però que sempre, sempre, és constant; fa la sensació que les decisions que semblaven inajornables, de sobte, passen a un segon pla; i s'instal·la la ficció compartida que, davant de la cruesa del que ja ha estat o del que ha de venir, sempre podrem continuar surfejant l'estabilitat estranya que proporciona la incertesa, la pluja temperada quan s'intercala amb les primeres enfarinades a partir dels 1.900 metres.

“Els carrers d’Andorra, a la tardor, i les novel·les de Charles Dickens són plenes de paraigües”

Els carrers d’Andorra, a la tardor, i les novel·les de Charles Dickens són plenes de paraigües. L'autor anglès, va escriure el conte 'El paraigua de Mr. Thomson' i en un dels seus assajos va confessar que el seu paraigua era una continuació de si mateix: si el perdia, era posseït per l'angoixa. Fins i tot existeix un paraigua que porta el seu nom, és automàtic i està fabricat en seda habutai que significa suau en japonès.

Un altre que tenia fixació amb els paraigües era el filòsof Friedrich Nietzsche. En morir, entre els seus documents pòstums, va aparèixer un paper amb una frase que sonava a trauma: “He perdut el meu paraigua”. Segons les estadístiques, els ciutadans d’un lloc on plou sovint, solen perdre cinc paraigües al llarg de la seva vida. Així, en el cas de Galícia i fins a final d’aquest segle se n’hauran perdut 15 milions.

A Andorra, els paraigües són més de polítics que d’escriptors i filòsofs. Se’n protegeixen amb un d’imaginari quan hi ha tempesta. Però si el perden els passarà com a Nietzsche: s’ha acabat. Ara els paraigües, en aquest país, tindran més importància que mai entre l’acord d’associació, moviments polítics, habitatge, Grifols, fracàs de la inversió estrangera, i llei òmnibus.

Així, ara mateix, vivim en una vigília llarguíssima, eterna, esperant una tempesta que no acaba d'esclatar, que ni tan sols sabem si volem que passi, però que enrareix l'ambient i el carrega d'electricitat. Fa anys, un meteoròleg espanyol va apostar el bigoti que plovia l'endemà en una ciutat. No va ploure i se'l va haver d'afaitar. Avui ningú no seria capaç d'apostar-se ni un pèl del nas pel que pugui passar demà.