L’ensaladilla russa és generosa. És refrescant. És gustosa. És suau. És cruixent. És acollidora. És familiar. És amistosa. És singular. És companyia. És comprensiva. És inclusiva. És internacional. És nostra. És del bar. És de casa.

L’ensaladilla russa i la cervesa en gerra gebrada són germanes del confort i de l’alleujament. Amb elles adquirim l’aliment i la frescor que la canícula ens nega. Per favor. Que algú truqui que parin la calor.

La fúria de l’estiu necessita el menjar mediterrani més pur que es destil·la en el gaspatxo. Lliure de sofregits dels àpats de quan fa fosc i fred. Pa, oli, tomàquet, ceba... Com aquell entrepà que Lulú es preparava a casa seva, en tornar de l’escola. Lulú. La de les edats. La de la flauta. La de la història d’amor més ben escrita per Almudena Grandes.

Traieu-me del davant l’intent groller cinematogràfic de Bigas Luna. Passeu ‘Cinquanta cogombres d’en Grey’ per la trituradora de paper. Que jo ho vegi.

Lulú i Pablo em van mantenir desperta tota una nit per acabar aquell llibre que havia guanyat el premi La Sonrisa Vertical que convocava l’editorial Tusquets. Jo tenia 24 anys i vaig descobrir que a Madrid hi havia un barri anomenat Malasaña i que a la dècada del 1980 aquells carrers eren un món trepidant i perillós. Em moria per ser allà, en aquells bars foscos, mentre estava estirada en un sofà a Sant Julià de Lòria.

Anys més tard, d’alguna manera i durant una època de la meva vida, vaig tenir la sort de ser una Lulú més madura que la nena de l’entrepà. Sortia d’una relació llarga i amb l’emoció d’un tall de tofu al natural, quan vaig conèixer un Pablo (no és el seu nom, però va fer aquella funció). No va ser cap història d’amor amb previsions de formar parella. Ja havia passat per aquella fase. Ja no tocava. Què voleu que us digui? Si he de conviure amb algú, que sigui un gat i ja en parlarem.

Em vaig divertir molt, sense límits, en les nits d’una ciutat que encara no s’ofegava aixafada per milers de turistes. Amics, bars, banys nocturns a la platja del Bogatell, clubs de portes sense rètol, encreuaments amb paios que es barallaven, amb la navalla a la mà, cruz de navajas por una mujer... rodejats de mossos aclaparats per l’hora i la calor.... hi havia sang i no se sabia de qui... Aixecava els braços asseguda al seient del darrere d’una moto i l’aire fresc a les aixelles em renovava la vida.

Vaig tenir la possibilitat i la vaig aprofitar. La possibilitat de jugar de la mà d‘algú que en sap més que tu i s’ho passa bé veient com descobreixes l’altra cara de la lluna, com t’atreveixes a anar més lluny i baixar escales que no saps on van. Gràcies Almudena. Gràcies tu, que no sé on ets, però no deixis de ser aquell Pablo.

Va ser un més dels ritus de pas que he tingut a la vida. Tothom en té, d’una manera o d’una altra. Alguns són amargs i d’altres són fabulosos.

Un d’ells va tenir lloc fa potser 14 anys. Vaig descobrir que a Andorra una professora donava classes de dansa clàssica a adults. Gairebé tots els alumnes tenien una mateixa història. Havíem rebut classe de petits i en créixer, la possibilitat de continuar aquesta pràctica s’havia esvaït. Malgrat el record de les amenaces, desqualificacions, crits i crítiques de la primera professora que vaig tenir, la Josette, em moria per tornar a la barra.

Des de fa 14 anys, mai l’he abandonat. La barra et posa al teu lloc. Si la deixes, t’arrugues. Per fora i per dins. Així que, l’any 2024, continuo anant a classe amb la diferència que la professora actual, la que tinc des del novembre de l’any 2016, ja no m’insulta.

El mes de juny anterior, el de l’any 2016, estava amb una professora insultadora que et podia estirar els cabells en un moment donat i la culpa era teva. En aquell moment era l’única professora de ballet capaç de col·locar-te correctament en primera posició així que anava aguantant.

“Anys més tard, d’alguna manera i durant una època de la meva vida, vaig tenir la sort de ser una Lulú més madura que la nena de l’entrepà”

Un dia, en una combinació de salts durant un assaig em vaig trencar el tendó d’Aquil·les. Vaig rodar de dolor pel terra de la sala. Un autèntic número de futbolista. Una amiga em va acompanyar a urgències. Una metgessa em va practicar una ecografia mentre mirava enrere parlant amb algú. Algú em va dir que allò estava trencat, que calia operar, que tornés l’endemà a l’hospital i demanés per un traumatòleg. L’amiga em va baixar a Sant Julià i a saltirons vaig arribar a casa, on vaig trobar unes crosses de la meva filla.

L’endemà, amb crosses i amb el peu penjant, vaig anar a l’hospital a la caça i captura del traumatòleg. Em va atendre al replà de la segona planta, davant un expenedor de begudes, una traumatòloga que va proposar operar-me a les 3 de la tarda. La pobra no entenia com m’havien enviat a casa la nit anterior d’aquella manera. I en aquell moment, amb la millor de les voluntats, aquella metgessa va prendre una decisió fatídica per mi. Va decidir consultar amb un altre traumatòleg. Aquest, després de dir que com m’havien deixat així blablabla.... em va convèncer que no operaríem. Total, en quedaria una cicatriu ben lletja, no? La primera traumatòloga no badava boca, però no semblava que un corrent d’entusiasme estigués a punt d’emportar-se-la.

Total. No em van operar. Em van posar una alça al taló per tal que les fibres en contacte es regeneressin i em van enguixar la cama. M’esperaven 3 mesos de cadira de rodes i crosses. Jo no les tenia totes i a més tenia la impressió que alguna cosa no estava del tot bé.

Vaig anar a veure el meu metge de capçalera per demanar-li la seva empara i que algun altre traumatòleg s’interessés pel meu tendó. El resultat va ser que el cas es va tractar en una reunió entre tots els traumatòlegs. No es van mirar res, ni tan sols l’ecografia que havien fet d’esquena, però es van ofendre per la meva desconfiança. Van fer arribar el seu malestar per la meva manca consideració envers el traumatòleg de l’invent del “peu en equí”. Així que ningú va veure que un dels bessons havia quedat deslligat del tendó. Havia quedat a dalt de tot, sense funció.

Per ells, amb ells i en ells, vaig quedar coixa de per vida.

Ara soc una ballarina coixa. Puc compensar moltes coses, però. La cama bona, els braços i les ganes ajuden a oblidar. Ballar amb sabatilles de puntes soluciona força, ja que la meva cama esquerra no pot aixecar-se a mitja punta. Falta la meitat de la musculatura.

Aquest resultat va quedar confirmat posteriorment per un traumatòleg, en consulta privada, que va quedar esparverat per la cagada i/o embonyigada d’aquells seus col·legues tan reunits i ofesos.

Fa pocs dies estava molt contenta després d’una classe de ballet amb combinacions de puntes. Vaig baixar cap a Sant Julià suada com si hagués perforat jo sola, amb una pala, el túnel de Rocafort, però m’ho havia passat bé.

Vaig arribar a l’entrada de l’edifici on visc assaborint a l’avança una dutxa refrescant i pensant quin pòdcast escoltaria. Vaig pujar a l’ascensor i aquest va tirar cap amunt. En arribar al meu pis, les portes no es van obrir. Els botons de les plantes no s’activaven. Vaig trucar al número d’urgències 24 hores. Va saltar un contestador que em derivava a un altre número. Vaig pensar que era el mòbil de la persona de guàrdia. Però en comptes de sentir la veu d’un tècnic, vaig sentir el tema central del Llac dels cignes de Txaikovski. Ningú despenjava.

Vaig prémer l’alarma general. El botó groc. Va sonar una sirena, però no va passar res. Vaig insistir perquè començava a fer molta calor allà dins. I vaig sentir una veu que deia:

• Estigui tranquil, l’ajuda està en camí....

I va començar a sonar un cop més, el tema de l’escena 2 de l’acte 1 del Llac dels cignes. En bucle. La meva desesperació va ser tan gran que vaig fer sonar l’alarma a tota pastilla. A veure si Rothbard, el príncep, un cigne o un ànec lacat podien obrir la porta.

Després de tants anys en el món de la dansa, el Llac dels cignes em produeix el mateix efecte que els calçots. No ho puc digerir i em puja i em baixa pel sistema digestiu. És una constant, una condemna, el ball més repetit pels programadors que no saben què programar. És el ballet dels que no van al ballet. Era el ballet d’Stalin, interpretat en els actes d’estat durant l’època soviètica. És la música va sonar en el seu funeral. Com per Brezhnev, Chernenko i Andropov. En cada canvi de govern s’emetia aquesta peça.

Feia vint anys que estava tancada a l’ascensor. El príncep Sigfrid sortia per l’esquerra de l’escenari i Rothbard entrava per la dreta per executar el tour de force. Havien d’estar esgotats.

Enmig de la música vaig sentir la veu d’un veí:

-Hola?Psfftttt......

-Hola!!! Aquí!!!!

- Prsfttttt!

-No sento res! Han posat música!

- Prsfttt.....

- El llac dels cignes! No para!

- He trucat als bombers! Estan en camí!

- Ostres gràcies!

També vaig ser ruca. Hauria pogut trucar als bombers jo mateixa.

El veí enviat pel cel es va quedar per allà parlant perquè sentís que no estava sola fins que van arribar els bombers. Dos nois i una noia que hagués abraçat si no hagués estat avergonyida per la suor que baixava per sota la samarreta.

El veí estava darrere els bombers i quan va veure que tot estava bé va anar retirant-se. Jo estava tan agraïda que no em sortien les paraules que li volia dir mentre ell s’allunyava. Et dec un cafè, et convidaré a prendre alguna cosa no sé... allò que diu la gent en aquests casos. Però em va sortir de dins de l’ànima:

-Moltes gràcies! Et .... m...... portaré ensaladilla!