Fa un temps, un article molt interessant del periodista anglès, Simon Kuper, deia que un els dos col·lectius més desprestigiats després de la doble crisi del 2008 i 2011, eren els banquers i els polítics.

Ara, just abans d’unes eleccions, és quan l’activitat d’un polític o candidat és més pública i activa, i resulta interessant escoltar i llegir el que diuen i proposen, ja que a alguns els tocarà assumir responsabilitats polítiques, ja sigui en la majoria parlamentària, a l’oposició …

Si llegim la memòria de la CASS de l’any 2016, a la pàgina 13 diu:

“L’estudi actuarial s’ha realitzat a legislació constant amb un horitzó de 30 anys.

Els resultats de l’escenari central indiquen un saldo negatiu de la gestió de la branca jubilació per a l’any 2023, a partir del moment en que el saldo tècnic de la branca jubilació sigui negatiu, és el pressupost de l’Administració general qui haurà de començar a finançar el dèficit. En tot cas, si s’utilitzessin les reserves s’exhauririen l’any 2037. 

…

Respecte de l’estudi realitzat el 2012, es mostra que les millores adoptades .... han millorat la sostenibilitat del sistema, malgrat no ser suficients en el futur i per tant s’ha de continuar impulsant reformes de forma gradual..."

Aquestes reformes passarien per incrementar les cotitzacions (fins a 12 punts percentuals), allargar l’edat de jubilació, i el més recomanable es anar implementant progressivament les dues.

Resulta aleshores sorprenent les ofertes dels diferents candidats en campanya electoral, des de pujar les pensions més baixes, igualar la pensió amb el salari mínim ... i tot sense pujar les cotitzacions, que ningú ho ha dit, i alguna organització patronal ha demanat.

El dubte que genera aquest escenari és si els candidats coneixen realment la situació o no? I si la coneixen, com són capaços de dir el que han dit, i si no la coneixen, doncs millor deixar-ho estar i el candidat ja ha quedat retratat. 

En el tema de les pensions però, res superaria l’actuació del Govern sortint, a l’oferir als professionals del sistema educatiu la possibilitat de jubilar-se als 60 anys. Un col·lectiu amb un salari mig en la forquilla mitja i mitja/alta de la massa salarial, els ofereix que passin de ser actius (cotitzants) a passius (pensionistes) 5 anys abans que la resta d’assalariats, afegint molta més pressió encara a la ja prou amenaçada branca de jubilació.

Si tenim en compte que els membres d’aquest col·lectiu professional son majoritàriament andorrans, i per tant votants, no deixaria de ser una forma de comprar el vot, però a un preu molt elevat, que el polític no paga, si no que ho repercuteix a un tercer, el fons de vellesa, que en realitat és la resta d’assalariats, majoritàriament no andorrans, realment brillant.

Accions com la descrita o el poc interès manifestat pel Govern en implementar les mesures correctores en la branca de vellesa que consta a la memòria de la CASS solament s’entendrien en l’interès del Govern en fomentar la contractació de plans de pensions privats (les aportacions realitzades a aquests plans de pensions desgraven de la base imposable en el càlcul de la retenció per IRPF), i així ajudar un sector financer que no passa pels seus millors moments.

Seria afavorir a un col·lectiu professional i a un sector d’activitat en contra de l’interès general, però no cal espantar-se, actuacions com aquest formen part de l’habitual.

Si tornem a la campanya electoral, que sembla com un gran mercat on es junta l’oferta i la demanda. S’ofereixen i es demanen aeroports, accessos ferroviaris, heliports, més obra pública, carreteres, pisos socials... però sense augmentar la pressió fiscal, ni el deute, ni les cotitzacions. Difícil equació.

Seria desitjable i molt constructiu, que quan els partits o candidats facin propostes, vagin acompanyades del corresponent pla de finançament; per que amb una Administració Central que destina a despesa corrent més de  80 euros de cada 100 euros que ingressa, i li queden menys de 20 euros per invertir i amortitzar el deute, dona per poc, si no és que algun dels candidats té la capacitat per repetir el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos, però traslladant-ho al terreny dels comptes públics i en el costat dels ingressos; en el costat de les despeses ja ho ha fet el Govern sortint.

És molt interessant que a la campanya electoral un partit hagi proposat ajudes a l’emancipació dels joves per trobar pis, em sembla que per un import de 6 milions d’euros. Representaria incrementar 1,5 punts percentuals la despesa corrent de l’Administració Central. Si no vaig errat, la situació actual és que hi ha pocs pisos de lloguer (oferta), si l’Administració subvenciona als joves (demanda), com l’oferta es escassa, provocarà un increment dels preus de l’oferta (pisos de lloguer), i agreujaria encara més el problema dels preus del lloguer dels pisos. Els propietaris dels pisos estaran encantats, però.

Sembla una mesura en línia amb les del Govern actual, afavorir a un sector d’activitat o un col·lectiu determinat en contra de l’interès general.

No sembla el millor camí, ni cap canvi en la manera d’actuar sobre el que ja coneixem.

El dubte que es genera es si els candidats estan interessats en guanyar-se la confiança dels electors, o solament els interessa fer mèrits envers els que els han nomenat i els poders fàctics.

Es un bon moment per reflexionar on estem, d’on venim i a on anem o volem anar, i si realment es pot confiar que els candidats que surtin elegits seran capaços de fer front als reptes que té el país, o solament els d’alguns col·lectius a costa de la resta, com sembla que ha estat l’habitual fins ara.