Què ens indigna més? Que un conductor temerari faci un vídeo amb un esportiu de segona mà? Que s'hagi trigat dies per identificar una matrícula personalitzada, tot per posar una multa que sembla més una reprimenda a un adolescent? Que l'infractor sigui del país i no un dels tan habitualment infamats youtubers? O que l’hagin fet una entrevista a portada com si fos una celebritat?

167 comentaris a l'entrevista del Diari d'Andorra al moment d'escriure aquesta columna, més del doble del següent article més comentat, només ens demostra una cosa: podem indignar-nos més si volem, però en aquesta història tots hi han guanyat. En primer lloc, dono per fet que la repercussió ha alimentat l'ego del protagonista (no hi ha dubtes que per ego ja penjava els vídeos a les xarxes) i que només ens cal desitjar de tot cor que la pròxima vegada que surti als mitjans no sigui en necrològiques ni en successos. En segon lloc, el diari també ha guanyat una increïble quantitat de visites amb el clickbait de l'entrevista, visites que cap notícia de política o economia li havia donat als últims temps, en un moment històric en què el clic és l'objectiu primordial de qualsevol empresa periodística, amb la venda del producte paper en caiguda lliure i el model de subscripció en escac a gran part del món.

“La notícia del Ferrari ja ha passat i demà segurament tindrem un altre titular que l'enterrarà en l'oblit. Serà una bona oportunitat per analitzar si, mentre estàvem enlluernats amb ella, durant una setmana havíem deixat de mirar els temes realment importants, com la crisi post-Covid que no acaba de solucionar-se o la impressionant carestia de la vida a Andorra”

L'obertura, la gratuïtat i l'accessibilitat universal de les xarxes socials han donat una oportunitat única perquè les situacions més trivials i absurdes es puguin convertir en veritables notícies. No fa falta tenir cap talent per publicar vídeos a les plataformes i només calen uns quants admiradors i altres detractors per generar soroll i que el contingut, que no val ni un duro, es dinamitzi algorítimicament. Twitter, Instagram i Tik-Tok tracten d'això: ho tenen al seu ADN.

A Andorra i a tot arreu, com a societats connectades (i no interconnectades: les xarxes socials són cada cop més escenaris d'un babèlic monòleg col·lectiu i no pas de converses) s’hi comet, un i un altre cop, un pecat capital: com que les institucions passen per un moment de descrèdit inaudit, es creu erròniament que el fet de denunciar a Twitter situacions com aquesta del vídeo, així com les més diverses contra marques i empreses, poden accelerar processos en el sentit dels desitjos de dita comunitat, només perquè generen likes. Creieu-me: només l'ínfima minoria d'aquestes campanyes espontànies, a Twitter, a Change o a WhatsApp, arriba a alguna cosa; una comprovada pèrdua de temps i energia.

La notícia del Ferrari ja ha passat i demà segurament tindrem un altre titular que l'enterrarà en l'oblit. Serà una bona oportunitat per analitzar si, mentre estàvem enlluernats amb ella, durant una setmana havíem deixat de mirar els temes realment importants, com la crisi post-Covid que no acaba de solucionar-se o la impressionant carestia de la vida a Andorra.