Despertar-se a cop de martell és pitjor que fer-ho a toc de corneta. Però segur que es pateix menys amb un tararí, tararí, que amb un ¡tan, tan, tan! A l’edifici del costat estan d’obres. I pel soroll, els crits i per la música de Ràdio Tele-Taxi a tot drap, no ha de ser d’una obra menor, sinó faraònica, no de les de Conxita Marsol quan era cònsol a Andorra la Vella. Com a mínim de la piràmide de Quèops cap amunt.

Però surts al carrer i les obres agafen la dimensió de la resclosa d’Assuan. N’hi ha al centre cultural, en la construcció d’una benzinera, en la separació d’aigües pluvials de les residuals, en un edifici destinat a habitatges a preu (suposadament) assequible, a la plaça Major, en la remodelació d’un antic hotel amb bona vista... Passejar per la parròquia és recordar el nord-americà Kurt Vonnegut qui, amb el seu habitual humor, va escriure allò d’”un dels defectes del caràcter humà és que tothom vol construir i ningú vol fer manteniment”. Almenys hi ha algú: el comú de Sant Julià de Lòria ha acordat, per assentiment, protegir les façanes de la Catsa i de la Fàbrica Reig, que en aquest segon cas inclou també Cal Rafeló, i que a la pràctica impedirà o dificultarà que a la primera es pugui fer un projecte d'habitatges privat.

Malgrat aquesta excepció cal preguntar-se si és que la vida no és més que una gran obra inacabada com la Sagrada Família de Barcelona o una pàgina web en construcció. A més a més, cap de les obres compleix els terminis d’execució i s’allarguen més del compte passant-se la data de finalització per l’arc de triomf.

“Hi ha persones que necessiten estar empantanegades en alguna reforma per a sentir-se realitzats”

Hi ha persones, alguns jubilats a banda, que són addictes a les obres, que necessiten estar empantanegades en alguna reforma per a sentir-se realitzats. Per a altres, fer treballs a casa és un mal necessari quan no hi ha més remei. S’ha de ser valent. O masoquista, per veure el viacrucis: és veure entrar per la porta els sants oficis, paletes, electricistes i lampistes, i començar a dir “¡UFFF, com està això!”, “¡UFFF quin nyap li van fer aquí!”,  “¡PFFF, això no té bona pinta!”. L’inquilí no sap qui és aquest UFFF però no sembla que serà una cosa barata. I per concloure: “li podem donar un pressupost aproximat però que fins que no foradem, no sabrem el que trobarem”. Com si fossin Eudald Guillamet excavant a Atapuerca.

I després amb l’UFFF aprovat, a tarifa de gol de Mbappé, arriba una temporada amb els paletes bufant, pols, soroll de radial i olor de pintura i que no sigui de toluè. Només ens queda el consol de saber que el poble i el país sencer també estan en obres.