En general el concepte d’educació se sol associar a la idea de transmissió de coneixements, d’instrucció, d’aprenentatge d’habilitats, de comportaments o normes de conducta. Tanmateix, el seu sentit és molt més extens.

La pedagogia és la ciència que estudia l’educació. La seva funció és la d’orientar les accions educatives. El terme educar prové de dues paraules llatines ‘educare’ que significa cuidar, nodrir... i ‘educere’ que implica extreure, treure en fora... Les accions d’ambdós termes és complementen en funció de l’etapa vital de l’individu.

El primer fa referència al fet que es proporciona a l’individu el necessari per tirar endavant en el seu procés per formar-se com a ser humà d’acord amb les normes i costums de criança determinats pel grup o comunitat en què viu. El segon requereix de l’actuació de l’educador que ha de guiar el procés d’aflorament. No obstant això, la predisposició i la participació de l’individu en aquesta actuació són necessàries per a què es produeixi aprenentatge i per a què aquest sigui significatiu. Així l’educació s’ha d’entendre com un procés de desenvolupament de capacitats de l’individu i de perfeccionament.

Per tant, l’educació és un procés de formació. Els pedagogs eduquem i formem persones. Així, el fi de l’educació és la realització feliç de la persona en les seves esferes personal, social i professional.

En l’àrea personal, l’educació pretén el ple desenvolupament de la personalitat i de les capacitats de l’individu, és a dir, és un procés de creixement i integració personal. L’autor i investigador R. Pring (2003) descriu sis dimensions bàsiques de la persona que són essencials per al ple desenvolupament del ser humà, motiu pel qual requereix de l’educació per a acréixer: “la capacitat de conèixer el món i d’actuar en ell i sobre ell; reconèixer als nostres iguals com a persones, la possibilitat d’interactuar amb els demés i amb el món en què vivim; ser capaç de responsabilitzar-se no solament de la seva pròpia vida, si no també de la dels altres i la dimensió moral (responsabilitat del que cadascú es i fa)”. Talment, l’educació és necessària per aprendre a viure, ja que condueix el ser humà cap a la perfecció, l’ajuda a aprendre a pensar, a valorar i a decidir per sí mateix.

“L’educació ens guia, ens ajuda i ens aproxima cap a la realització del ser humà. Cada etapa superada en l’assoliment d’un objectiu aporta satisfacció i autorealització i dona sentit al nostre ser: el com i el perquè. Per tant, la felicitat no es troba en essència en la culminació de l’objectiu sinó que es troba en el desig d’aconseguir-lo i en la seva consecució”

Per naturalesa, el ser humà és un ser social, necessita interactuar amb el món que l’envolta. Cap ésser humà es desenvolupa en solitud, requereix de la interacció amb els altres per madurar, extreure el millor de sí mateix i necessita els altres per adaptar-se i donar el millor d’ell als altres, així contribueix amb l’evolució de la cultura i de la societat. En poques paraules, es tracta de conviure en societat, no únicament de comptar amb aquesta capacitat sinó de saber utilitzar-la plenament. Educar consisteix a ensenyar a viure, transmetent allò que és valuós i ajudar a passar del ser al saber ser.

Finalment, l’educació proporciona els coneixements per accedir al món laboral i contribuir des del saber i del saber fer en la societat. Disposar de les aptituds i actituds en un camp del coneixement que sigui d’interès per a l’individu permet sentir-se realitzat, genera il·lusió i motivació i condueix cap a la felicitat en saber-se i sentir-se útil en el seu rol dins la societat o comunitat en què viu perquè des de la funció social de l’educació s’hi ha esculpit el desig de millorar i de canviar la realitat social.

El 1996, J. Delors va elaborar un informe en matèria d’educació per a la Unesco, en què defensava la necessitat que l’educació s’estructurés a l’entorn de quatre aprenentatges fonamentals que va identificar com els quatre pilars de l’educació: aprendre a ser (desenvolupament de la persona, valors adquirits), aprendre a saber (coneixements, aptituds), aprendre a fer (actituds, habilitats, destreses) i aprendre a estar (conviure amb els altres i en societat). Aquests pilars esdevindran al llarg de la vida de cada persona els pilars del coneixement.

En síntesi, l’educació ens guia, ens ajuda i ens aproxima cap a la realització del ser humà. Cada etapa superada en l’assoliment d’un objectiu aporta satisfacció i autorealització i dona sentit al nostre ser: el com i el perquè. Per tant, la felicitat no es troba en essència en la culminació de l’objectiu sinó que es troba en el desig d’aconseguir-lo i en la seva consecució. Quan es camina cap a l’objectiu i es mobilitzen tots els recursos adquirits (personals, socials i professionals) els sentiments de satisfacció, de superació i/o de realització sintetitzen el fenomen que anomenem felicitat.