Si hi ha una consigna que la meva psicòloga em repeteix, és que faci el favor de rebaixar les meves expectatives, perquè després, en col·lidir amb la trista realitat, acabo fet un absolut desastre, misantrop del tot. ‘Lie down, try not to cry, cry a lot’.

No obstant, no puc evitar sospirar amb cansament quan observo el furor que causen les conferències de la Sra. Marian Rojas. No és perquè sigui ella (‘quoique’...), sinó perquè s’ha convertit en la cara més visible actualment d’aquesta psicologia positiva digna d’una tassa de Mr. Wonderful. Una psicologia de mem d’Instagram amb imatge probablement generada per IA. Una psicologia pensada per a agradar – ‘forcément’, és positiva, com no ens ha d’agradar allò que és positiu i, per extensió, beneficiós? “Si hay un poco de azúcar en la píldora que os dan...”

És clar que un missatge formulat en positiu passarà millor que una crítica – de nou, ‘forcément’, ja que perd la seva agressivitat, no fa mal, és inofensiu.

El problema és que una teràpia no és una experiència positiva. El resultat és positiu, per descomptat, però el procés és llarg, feixuc i dolorós. Cal embrutar-se les mans, cal enfrontar-se a allò que ens fa mal per tal de configurar-ho d’una altra manera. Tot allò que ens fa mal no desapareix, continua allà. La diferència és que ho veiem de manera diferent, la sensació de dolor s’ha atenuat.

No obstant, es fa difícil transformar aquesta realitat en quelcom d’atractiu. Tot allò que és feixuc i negatiu ens fa fugir, i no tothom disposa dels mateixos mitjans per a enfrontar-se als seus dimonis. Per aquest motiu, resulta absolutament lògic que el discurs d’aquesta senyora i de molts altres gurus de la felicitat resulti tan atractiu.

“Tant de bo tractar un quadre depressiu fos tan fàcil com substituir una hormona per una altra, prendre una pastilla com qui es medica per curar un refredat. Un medicament per reduir el cortisol i un altre per a augmentar la dopamina. Jo seria el primer interessat!” 

Quan s’analitza un missatge, però, cal tenir en compte certs factors, entre els quals qui ho diu i qui és el públic. La Sra. Marian Rojas prové d’una certa comoditat econòmica i social: neta de l’economista Fabián Estapé i filla del psiquiatre Enrique Rojas, prové d’una família amb lligams amb l’Opus Dei. Aquests factors, juntament amb les experiències que pugui haver viscut, condicionen el seu discurs. Un discurs que resulta atractiu per a tothom que navegui en aquest món de l’emprenedoria, de gent feta a sí mateixa on tot és possible i els únics límits són els que t’imposes tu mateix.

Aquest discurs, però, entra en una absoluta dissonància amb el dia a dia del treballador, que s’ha d’aixecar d’hora per anar a treballar 12, 13 hores per un sou que amb prou feines li permetrà pagar les seves despeses mensuals. Per a aquest treballador, disposar de temps per a cuidar si mateix és una absoluta utopia: des que es lleva ha de córrer per a arribar a la feina, per a portar els nens a l’escola, a l’esplai, per a fer la feina que li demanen... El consumeix l’estrès de la seva feina, de les seves responsabilitats, de les seves dificultats econòmiques, però contràriament a altres persones amb una posició econòmica més còmoda, no es pot permetre aturar-se o fer un canvi radical a nivell laboral. Tampoc pot alçar gaire la veu i protestar per a reclamar allò que creu que mereix, no fos cas que l’acomiadessin. Concebre una altra realitat és un luxe que no es pot permetre. Ara, afegiu tot això a les càrregues psicològiques i emocionals que pugui portar, i el món que l’envolta es farà més petit, més estret, més claustrofòbic. Es troba confrontat a una realitat que l’ofega i que el drena de tota energia i vitalitat, i el que és pitjor – no té escapatòria possible.

Dir-li a una persona així que és l’única responsable de la seva pròpia felicitat és lligar-li al peu una bola de canó que no farà altra cosa que enfonsar-la – per no dir que és una absoluta mentida i quelcom de directament insultant. Sembla extret d’aquell Candide de Voltaire, on el protagonista viu convençut que tot és absolutament meravellós i perfecte.

Reduir la felicitat a un equilibri hormonal sembla una paròdia del que hauria de ser una psicologia amb cara i ulls, i fa olor de teoria dels humors adaptada a èpoques modernes.

Redueix el teu cortisol, augmenta la teva dopamina (substituïu “cortisol” per “bilis negra” i “dopamina” per “sang”). Elimina del teu voltant les persones tòxiques i envolta’t de persones vitamina. En podria proposar unes quantes, de persones tòxiques a eliminar, però no són del meu voltant més proper, i perilla que el meu diagnòstic canviï una miqueta...

“Cada persona té unes circumstàncies de vida, un context social, unes experiències, uns traumes, unes ferides i una manera de veure la vida i enfrontar-se a l’adversitat configurada per tot plegat. Cal enfrontar-se a les pors, al dolor, cosir les ferides i acostumar-se a veure cicatrius allà on voldríem veure pell intacta”

Que ara em demano, i les persones tòxiques, neixen tòxiques o esdevenen tòxiques? No tenim en consideració que deuen tenir les seves càrregues emocionals, els seus traumes, i altres factors que les han condicionat? No les tractem? Les arraconem a algun edifici abandonat i hi calem foc? Són pedres en un camí on sobreviuen els millors?

Tant de bo tractar un quadre depressiu fos tan fàcil com substituir una hormona per una altra, prendre una pastilla com qui es medica per a curar un refredat. Un medicament per a reduir el cortisol i un altre per a augmentar la dopamina. Jo seria el primer interessat! Somriu, eixuga’t les llàgrimes i posa’t dempeus. Fes una mica d’esport, marxa de viatge i coneix nous indrets! Els problemes seran els mateixos, però tindràs una força renovada per a poder-t’hi enfrontar. Tot està a la teva ment i no hi ha límits que t’impedeixin aconseguir l’èxit amb què tant somies.

... El problema és que no és tan fàcil. No és que sigui mentida – òbviament, desconnectar i interrompre el cercle viciós estressant et donarà energies renovades.

La qüestió és: t’ho pots permetre?

No soc cap expert en psicologia, però soc depressiu veterà. No s’està depressiu per voluntat pròpia, ni perquè s’és feble o “de cristall” (veig certs paral·lelismes amb altres ideologies... però ho deixarem córrer aquest cop), ni tampoc perquè es tenen “creences limitants”. Cada persona té unes circumstàncies de vida, un context social, unes experiències, uns traumes, unes ferides i una manera de veure la vida i enfrontar-se a l’adversitat configurada per tot plegat. Cal enfrontar-se a les pors, al dolor, cosir les ferides i acostumar-se a veure cicatrius allà on voldríem veure pell intacta.

Dit això, me’n vaig a manifestar una mica de fortuna. A veure si amb l’alineació de planetes em toca la loteria, que ja veureu com em puja la dopamina! No em curarà els traumes, però us garanteixo que, de feliç, me’n farà!