Hi ha persones, poques, que quan et miren als ulls saps que veuen més enllà de tu i et miren directament a l'ànima. Una d'elles és la fundadora de l'associació Dieu El Shaddai, Madamme Palenfo. Aquesta dona és pura fe. Després de quedar-se orfe de mare i de pare, va tirar endavant de tots els seus germans petits. I a dia d'avui, gràcies a la seva associació, ha ajudat a moltes dones i infants que es troben en aquesta situació. Alguns d'ells estan acollits a casa seva i així han aconseguit que els que no se'n sortien a l'escola arribin a ser dels millors alumnes, i el més important segons la "tantie Palenfo": poden donar-los l'amor i la llar que els hi faltava.
L'Emmanuel, estimat amic i secretari de l'associació, ha viscut també de prop aquesta dura realitat i això li ha donat la força per lluitar per tots aquests infants que a dia d'avui travessen moments durs. Va ser un dia qualsevol, en una trucada amb l'Emmanuel que la idea de fer un intercanvi cultural va aparèixer. Llavors ens vam posar mans a l'obra i vam presentar el projecte a l'escola de Canillo, a qui vull agrair la seva lleial col·laboració. Aquest intercanvi és la segona fase de Canviem la Mirada, un projecte educatiu que pretén apropar les realitats de Burkina Faso i del continent africà per aprendre compartint i trobant punts en comú.
Així doncs, aquest any hem començat com l'any passat: amb les cartes de presentació, que he pogut fer arribar en mà als infants de l'associació Dieu El Shaddai, juntament amb el material informàtic. Un dia després d'haver arribat a la terra de les persones íntegres, havíem de fer una trobava virtual Ouagadougou-Canillo. Tot i no haver tingut temps d’instal·lar el material, la il·lusió de poder fer arribar les cartes als infants era tal, que vam fer-ho a través del mòbil. De manera que, cada infant de Ouaga, que tenia entre les seves mans tres o quatre fitxes de presentació dels infants de Canillo, anava citant els noms corresponents, i de l'altra banda de la pantalla anaven apareixent en persona. De cop naixia un pont entre l'infant de Burkina, tímid i avergonyit de rebre tota l'atenció de la classe de Canillo, però curiós i atent de poder participar d'una nova realitat, i l'alumne de l'altre costat, content i feliç de que la seva carta hagués arribat a bon port i de conèixer en persona els petits burkinabés. Crec que tant pels nens i nenes d’ambdós continents, com pels encarregats/des del projecte, va ser el millor regal de Nadal.
“Marxo de Burkina amb el convenciment de que dones com la Tantie Palenfo i la Sylvia Bakoala son el motor de revolució per canviar la situació i millorar la vida de la seva comunitat, i m’aferro al que explicava el representant de l’AMPA, perquè ‘una sola mà no pot recollir la farina’, i necessitem als amics/gues per avançar. Jo en deixo uns quants en aquesta terra que tant estimo, però com sempre: ‘lluny dels ulls i prop del cor’”
Tot seguit, vaig continuar a Réo, on m'hi esperaven els membres de l'associació local: l'AJAEE (Association des Jeunes pour l'Avenir Éducatif des Enfants), que està constituïda essencialment de 3 persones que son les mans, les orelles, els ulls i el cervell de tots els projectes que CDL du a terme al poble. Els dies eren pocs i com sempre havia d'aprofitar el temps al màxim: traçar un cronograma d'activitats amb l'AJAEE, començar a preparar les colònies d'estiu i el que em feia especial il·lusió: retrobar-me amb la Sylvia Bakoala, fundadora del Centre de Costura Yi-Jan, per començar el nostre projecte "Fil i Ales".
La Sylvia, una lluitadora nata, va començar el seu taller de costura en un petit local del mercat de Réo amb dues aprenents. I amb la força de Deu, "Yi-Jan" en llengua lyélè, a dia d'avui és la fundadora i principal formadora d'aquest Centre de Formació Professional (certificat per un diploma estatal) que acull a més de 100 alumnes repartides en els 3 anys de formació. Meravellada per la bona feina que fa, vaig decidir prendre nota de totes les dificultats que es presentaven sobre terreny. La fundadora m'explicava que sovint al migdia hi ha noies que no poden anar a casa per menjar ni tenen diners per comprar-se'l, passant des del matí fins la nit sense menjar. Com a conseqüència, no només el rendiment d'aquestes alumnes és menor, sinó que sovint es veuen obligades a prostituir-se per poder menjar. Una altra problemàtica son aquelles alumnes que no poden pagar-se la taxa d'escolaritat, i doncs, acaben abandonant. I d'altra banda, tenim aquelles alumnes que venen dels pobles o sectors de les afores i han de fer més d'una hora a peu cada dia per poder arribar al centre.
El projecte “Fil i Ales” neix per posar remei a aquestes circumstàncies de dues maneres: en primer lloc, a través de beques d'estudis, transport i restauració a les alumnes en situació de vulnerabilitat i en segon lloc, a través de microcrèdits atorgats a un grup de 4 noies que ja s'hagin graduat i tinguin les capacitats per muntar el seu propi taller. Així doncs, donarem "Fil", aquelles alumnes que ara no tenen els recursos necessaris per adquirir-lo i "Ales" a aquelles que ja estan preparades per volar i ser independents.
Tal i com deia, un dels objectius del viatge era donar el tret de sortida al projecte. I ho vam fer d'una manera preciosa: donant 10 beques d'estudis, 10 bicicletes i 10 beques de restauració a 30 alumnes del Centre de Costura que estan en situacions molt complicades. Per recuperar-ne tan sols una, el cas de la Nouriatou, una noia de 18 anys, casada i amb 1 fill, que ha hagut de fugir de la zona del Nord pel problema del terrorisme i va ser beneficiaria d'una bicicleta. M'explicava amb llàgrimes als ulls que es podria llevar a les sis del matí, i no a les quatre com ho feia fins ara, per poder fer les tasques de casa, ocupar-se del fill i caminar fins al centre abans de les set, que tanquen portes i ja no deixen entrar a ningú més.
Avui marxo de Burkina amb milions de benediccions, de tots els familiars i alumnes que van assistir a la cerimònia de donacions que vam dur a terme el dia 29 de desembre de 2022, i que mai oblidaré. Marxo amb un tros de cor robat per totes aquestes alumnes i la Sylvia, que li deia a un membre de l'AJAEE: cada vegada que sentiu cantar el gall, sapigueu que soc jo que us dono les gràcies. Marxo amb la certesa de que, com va dir en el seu discurs el representant de mares i pares d'alumnes, “val més un bon amic que un germà”. Perquè, afegia, tenim a molts familiars i pròxims que haurien pogut fer aquest gest, però no ho han fet, més val doncs aquell bon amic/ga, que sempre hi és i ho fa tot per tu. També deia que “qui té una mare, té menjar”, i és que son les dones les que s’ocupen de la supervivència de la família i de les cures, per tant, tal i com diu un proverbi del llibre-projecte Afrorismos, educant a un home, eduques a una persona, però educant a una dona, eduques a una nació.
Així doncs, marxo amb el convenciment de que dones com la Tantie Palenfo i la Sylvia Bakoala son el motor de revolució per canviar la situació i millorar la vida de la seva comunitat, i m’aferro al que explicava el representant de l’AMPA, perquè "una sola mà no pot recollir la farina", i necessitem als amics/gues per avançar. Jo en deixo uns quants en aquesta terra que tant estimo, però com sempre: “lluny dels ulls i prop del cor”.