El dijous em vaig aixecar cantant ‘Ai, Dolors’ dels Manel. Destrossant-la, més aviat, que semblava un gos afònic al qual han trepitjat la cua. El que passa és que, a diferència de la Dolors de la cançó que et porta al ball, jo vaig agafar el cotxe per anar al gimnàs. I això que tenia les mateixes ganes de veure el meu monitor que de clavar-me estelles sota de les ungles, perquè cada cop que em diu que alci la cama, m’agafen cruiximents en el quàdriceps. L’home busca, de manera incansable i refinada, el límit de la resistència del cos humà. El seu amor per la feina és semblant al que Torquemada o Vlad Tepes sentien per la seva.

Al costat hi ha la zona de musculació plena de miralls d’on surten sons similars als d’un part múltiple i per la qual desfilen clons d’Arnold Schwarzenegger a la pel·lícula ‘Conan el bárbaro’. Un d’ells també ve a la clase amb el monitor diabòlic. Forma part del mobiliari del gimnàs. Si hi vas a les deu del matí, ell hi és. Si són les deu de la nit també hi és. Si hi vas un dilluns o un diumenge hi és. Si passes per davant del gimnàs que ja ha tancat, te l’imagines a l’interior, dormint entre matalassets i comptant corders en sèries de 2x3. Coneix a tothom, es posa a la primera fila de la classe. Si quan entro al gimnàs el veig, sé que la terra continua girant.

“Anar al gimnàs just abans de l’estiu és un purgatori d’expiació”

Anar al gimnàs just abans de l’estiu és un purgatori d’expiació. Sempre he admirat aquestes persones que s’hi apunten el mes de maig i que se’ls nota l’esforç al juny, com un d’aquests anuncis dietètics que venen resultats visibles en 28 dies, en els quals els protagonistes no només s’han aprimat 10 quilos: a més estan més bronzejats, tenen més cabell i fins i tot han trobat un pis al centre d’Andorra la Vella per 800 euros mensuals, pàrquing inclòs. Són persones que semblen tenir una aplicació de photoshop en el pàncrees i a la tercera classe de body bump, s’hi afegeixen una capa de musculació.

Però per més que m’esforci no obtinc resultats. El monitor diu que és una qüestió de metabolisme tot i que la meva meta no és ser una bola. L’únic que aconsegueixo és sortir ben adolorit. Hi ha una enquesta d’alguna d’aquestes entitats estranyes on s’assegura que un de cada tres conductors canta al volant. Vaig sortir de casa amb l’ ‘Ai, Dolors’ i vaig tornar tan cruixit que vaig estar a punt de cantar l’“Ay, qué dolor” de Los Chunguitos tot i que no sigui cert allò que qui canta el seu mal espanta.