L’1 de març d’enguany un dels col·laboradors del meu despatx rep una alerta d’Outlook: manquen 20 dies per a que entri en vigor l’article 108 quater 2 del Codi de l’Administració: “Les persones jurídiques i les persones físiques que exerceixin una activitat professional, mercantil, comercial, industrial o de naturalesa anàloga; així com qualsevol persona física, jurídica o entitat amb persones assalariades a càrrec seu, quan es relacionin amb l’Administració pública en l’exercici d’aquestes activitats, ho han de fer únicament a través de mitjans electrònics”.

Com sigui que jo no havia vist, ni escoltat cap roda de premsa, amb la pompa a la que ens tenen acostumats els darrers governs, vaig voler assegurar-me de que Outlook no s’havia enganyat. Doncs sí! El meu col·laborador i Outlook  tenien raó; la disposició final quarta de la modificació de la llei 10/2019, del 15 de febrer ho diu clarament: “l’article 108 quater entra en vigor en el termini de 3 anys a comptar de l’entrada en vigor d’aquesta Llei.” I afegeix “A aquest efecte, cada Administració pública disposa d’un termini màxim de dos anys per adoptar les mesures necessàries”. O sigui, totes les Administracions haurien d’haver tingut els deures fets el 20 de març de 2021.

“Aquí, al nostre país, el desori no era només de la ministra; tothom -fins i Espot- clava cullerada. Confonen la transversalitat amb l’anarquia, els objectius de modernització de l’administració, amb la captació d’inversions o l’assistència a les empreses. No s’han adonat encara de la hiperacceleració digital que s’està produint arreu i que incrementa cada dia que passa el retràs tecnològic de l’administració del nostre país”

Els deures són, segons el Codi de l’Administració, per a cada entitat pública: tenir un portal electrònic, una seu electrònica, un sistema de gestió documental, que siguin interoperables entre sí, amb els ciutadans i les empreses.

El ministre Cinca i el secretari de govern havien anunciat a l’estiu de 2018 la modificació del codi de l’Administració “a fi de regular i fomentar l’ús de les noves tecnologies entre les diferents administracions del país i els ciutadans”.

Quan, en aquella roda de premsa, els representants de Govern van dir que el període d’adaptació seria de dos anys - “és el temps que, per ser prudents, hem valorat per justament poder implementar tots aquests canvis”- vaig treure la conclusió que no sabien del que estaven parlant, i que desconeixien l’estat tecnològic de l’administració.

Desprès van arribar els liberals i la ministra de Funció pública i simplificació administrativa (sic) ens va començar a demostrar que no tenia ni la més remota idea del que havia de fer, més enllà de recuperar dels prestatges els manuals de la seva formació acadèmica, parlar-nos de teories dels anys vint (1920!)  i anunciar la creació d’una agenda digital. Al novembre de 2019 desprès d’assistir a un congrés de l’ALDE, la Sra. Pallarés ens anunciava que calia “fer textos que desbloquegin barreres innecessàries”.

Obsessions i dogmes liberals (simplificació, eliminar barreres) mancats de rigor i de recerca del que haurien de ser objectius imprescindibles com l’eficiència i la qualitat. Vaig començar a albirar que era impossible que allò acabés bé.

Mentre tant les entitats públiques de l’estranger amb les que el meu despatx treballa: Banc Mundial, diputacions provincials i governs autonòmics espanyols, ministeris xilens, agència pública de transport colombiana, etcètera, havien anat per feina i tenien creats i funcionant els seus portals electrònics i les seves seus.

Aquí, al nostre país, el desori no era només de la ministra; tothom -fins i Espot- clava cullerada. Confonen la transversalitat amb l’anarquia, els objectius de modernització de l’administració, amb la captació d’inversions o l’assistència a les empreses. No s’han adonat encara de la hiperacceleració digital que s’està produint arreu i que incrementa cada dia que passa el retràs tecnològic de l’administració del nostre país.

“A poc a poc s’està consolidant una divisió del treball entre, d’una part, la desvergonyida elit ‘selecta’ que campa a gust a Govern, a les entitats parapúbliques i a les fundacions privades (a càrrec del pressupost públic) i que s’estan apropiant, o ja s’han apropiat, de l’adquisició i la retenció del coneixement i, d’altra banda, la massa de funcionaris executors ‘a cegues’ de programes i plans elaborats per les multinacionals de la tecnocràcia global, reinterpretats pels cosins, gendres, amics, recomanats,  companys de partit i d’escola dels mediocres personatges que ocupen el poder polític des de que el va capturar ‘l’onada taronja’”

Un parell de mesos abans de plegar la Sra. Pallarés, es crea i es posa en marxa “l’Oficina de processos” una entitat que, dins del marc del projecte de transformació digital, hauria d’impulsar la implantació d’un nou model de gestió a l’administració. Remarco que al maig de 2021 ja havia vençut el termini per a que TOTES les administracions haguessin adoptat les mesures necessàries per a implementar els canvis cap a l’administració electrònica.

Amb la remodelació de govern de maig de 2021, per algun misteri indesxifrable, la secretaria d’Estat d’Infraestructures i Telecomunicacions deixa de ser necessària i el Sr. César Marquina passa a ser secretari d’Estat de Transició Digital i Projectes Estratègics, adscrit als Serveis del Cap de Govern.

Com poden veure no són ni capaços d’homogeneïtzar el lèxic: uns s’ocuparan de la “transformació” digital i l’altre de la “transició”.

Pel mig apareixen més entitats que també s’ocupen (entremeten) del tema,  com Andorra Digital i Andorra Recerca+Innovació fent bona la dita de “quants més serem més riurem”; amb intencions de noms ressonants: Programa de Transformació Digital d’Andorra , al que no podia faltar l’acrònim (PdTDA).

Aquesta darrera entitat ARI (Fundació Privada del Sector Públic) licita i adjudica per modalitat negociada- inèdita al nostre país- contractes de prop d’un milió d’euros per “definir el model de interoperabilitat de país”, “per l’acompanyament per la Transformació Digital d’Andorra”, pels  “Serveis d’elaboració del mapa de processos i arquitectura empresarial de l’administració pública”; pels “Serveis d’acompanyament de governança i qualitat de la dada”, “Serveis d’assessorament per la creació d’un CSIRT a Andorra”, etcètera.

La governança declinada en el dialecte del tripartit andorrà, consisteix en utilitzar dreceres per a saltar “les barreres innecessàries” de la contractació publica en un tema crític com la modernització de l’administració. Unes dreceres, als confins de les pràctiques corruptes, que ineludiblement porten directament a les ‘Big Four’, als ‘power point’ maquíssims i a la complaença de les ‘millors’ solucions, que gairebé sempre acaben per ser ineficaces o  impossibles d’implementar. Ja ho va dir Voltaire: “le mieux est l’enemi du bien”.

Però el més greu és el canvi silenciós que s’està efectuant en l’Administració. Uns governants que desconfien del funcionariat, estan racionant fins a l’extrem els recursos qualitatius –la formació, estructura i organització- i quantitatius de l’administració general i dels departaments especialitzada (DSI, per exemple) mantenint-la en un estat de subdesenvolupament, previ a la seva destrucció programada. A poc a poc s’està consolidant una divisió del treball entre, d’una part, la desvergonyida elit ‘selecta’ que campa a gust a Govern, a les entitats parapúbliques i a les fundacions privades (a càrrec del pressupost públic) i que s’estan apropiant, o ja s’han apropiat, de l’adquisició i la retenció del coneixement i, d’altra banda, la massa de funcionaris executors ‘a cegues’ de programes i plans elaborats per les multinacionals de la tecnocràcia global, reinterpretats pels cosins, gendres, amics, recomanats,  companys de partit i d’escola dels mediocres personatges que ocupen el poder polític des de que el va capturar ‘l’onada taronja’.

Amb això no comptava Outlook. Hauran d’implementar una nova utilitat: la del “res de res”.