La NASA va aconseguir enlairar aquest passat dilluns 14 d’octubre una de les seves missions més ambicioses d’exploració dins del nostre sistema solar. Es tracta de la sonda Europa Clipper que té com a destí una de les llunes més misterioses, i a la vegada, més interessants de Júpiter: Europa. El seu objectiu científic és l’estudi detallat d’aquest satèl·lit, el sisè més gran del sistema solar, just un per al més petit que la nostra Lluna. També és el quart més gran del sistema jovià, darrere de Ganimedes, Callisto i Io. Europa fa part dels satèl·lits que va descobrir Galileu el 1610, però no va ser fins a l’arribada de les sondes Pioneer 10 el 1973 i Pioneer 11 el 1974, però sobretot de les Voyager 1 i 2 al 1979 que Europa finalment va revelar-nos la seva interessant naturalesa.

Lluny de ser un món erm de roca, pols i amb marques de diversa natura en la seva superfície, com la nostra Lluna, Europa apareix recobert d’una espessa capa de gel força uniforme, sense cap estructura de gran escala com podrien ser muntanyes, valls o cràters, que en fan un dels objectes més llisos coneguts. La característica més prominent que s’observa a la seva superfície són unes línies que la creuen en totes les direccions i que semblen ser principalment diferències en l’albedo o la reflectivitat del gel que emfatitzen canvis en la topografia. A la vista d’aquestes primeres observacions, Europa va esdevenir instantàniament un objecte d’alt interès científic, ja que tot apuntava que sota la capa de gel superficial s’hi podia amagar alguna una sorpresa.

Les subseqüents missions que van explorar el sistema jovià, i en particular la sonda Galileo que entre el 1995 i el 2003 va efectuar nombrosos sobrevols d’Europa, van permetre confirmar les sospites. Sota el gel superficial hi ha un enorme oceà d’aigua salada d’uns 100 km de profunditat que equivaldria a un volum entre 2 i 3 vegades la suma de totes les reserves d’aigua de la Terra. La capa de gel pot fer entre 10 i 30 km de gruix, però permet que aquesta aigua aflori regularment a la superfície sota forma de guèisers gelats, com va observar el Telescopi Espacial Hubble el 2012. La capa de gel no és doncs estàtica sinó que demostra una activitat molt important i és la raó per la qual no s’hi observen marques d’impacte, ja que s’esborren ràpidament a l’estar sempre en moviment. Una de les característiques més importants i que el diferenciarien d’altres mons similars seria que l’oceà està en contacte directe amb un fons rocós similar al que passa a la Terra. La fricció amb el fons i els efectes de marea provocats per Júpiter i la resta de satèl·lits jovians serien l’origen de la calor que manté aquesta gran massa d’aigua salada liquida sense necessitat de l’escalfor solar.

Tot i que podria semblar una pura especulació digna de la millor ciència-ficció, no és una hipòtesi gens agosarada pensar que algun tipus de vida pot haver-se desenvolupat en aquesta lluna de Júpiter. Els ingredients bàsics de la vida, aigua, calor i molècules orgàniques, hi són presents com ho eren a l’origen del nostre planeta. Evidentment, la diferència més gran amb la terra és la falta de llum solar, però com hem vist al fons dels nostres oceans, prop de les fumeroles hidrotermals, la vida pot desenvolupar-se en la foscor més absoluta en forma de diversos organismes que van de simples bacteris a cucs gegants, crustacis i cloïsses de tota mena. Els habitants de l’oceà d’Europa estarien ben protegits de l’enorme radiació que emet Júpiter gràcies al gel i l’aigua que actuarien de manera similar a l’atmosfera en el cas de la Terra. Arthur C. Clarke, en la seva novel·la «2010 Odissea Dos», ja imaginava Europa com un indret ple de vida que acabaria sent transformat, per l’acció de la intel·ligència extraterrestre al darrere dels misteriosos monòlits negres, en una segona Terra al voltant d’un Júpiter convertit en nou estel radiant.

Així i tot, Europa encara és una gran desconeguda, i la NASA espera que l’Europa Clipper serà capça d’aportar una mica de llum a la foscor del seu interior. A partir del 2030, quan la sonda es posarà en òrbita al voltant de Júpiter, començarà a efectuar una sèrie de sobrevols durant 5 anys que la portaran a aproximar-se fins a 25 km de la seva superfície gelada. Per això el Clipper disposa de nou d’instruments i càmeres científiques, que permetran de fer un estudi en profunditat tant de la seva superfície com del seu interior. Aquests es troben encabits dins d’un escut protector de titani i alumini que ha de permetre protegir-los contra la intensa radiació que emet Júpiter i que també impedeix que es mantingui la sonda en òrbita directa d’Europa, ja que al cap de pocs dies, tot i la protecció, la major part de l’electrònica deixaria de funcionar.

Si la missió és exitosa i els resultats mostren la potencialitat d’Europa de ser un món habitat per algun tipus de vida, el pròxim pas de la NASA seria l’enviament d’una sonda que, aquest cop si, arribaria a aterrar a la superfície d’Europa i intentaria explorar sota el gel. Aquesta missió, l’Europa Lander, ja està en estudi dins de l’agència espacial nord-americana, ja que presentaria una dificultat tècnica majúscula, al límit d'allò que avui en dia és possible. Però la possibilitat de trobar fora dels confins del nostre planeta prou val que es faci aquest esforç. Ara per ara, amb l’Europa Clipper fem un nou pas cap a la descoberta d’Europa per revelar, almenys en part, els seus misteris.