Sempre es diu que en un procediment de divorci, els fills en són sempre els més perjudicats, també es diu que no coneixes del tot la teva parella fins que t'hi divorcies. Les disputes entre els excònjuges sovint traspassen qualsevol raó moral i ètica a l’involucrar-hi la canalla, ja sigui intentant posar-los en contra de l'altre progenitor, utilitzant qualsevol mena d'ardit, fal·làcia o artifici perquè cali aquest pensament; o bé, utilitzant les custòdies amb mala fe, efectuant petits ‘incompliments’ però que solen ser constants: faltar a les hores estipulades per l'intercanvi, arribar tard, no assistint a les activitats extraescolars només perquè fou l'altre pare qui l'apuntà i, en definitiva, utilitzant qualsevol estratagema per perjudicar moralment al màxim al seu ‘contrincant’.

És molt trist, però cert, i és un fet molt més freqüent del que ens imaginem. Policia, fiscalia i Batllia van farcits de denúncies i demandes en aquest sentit, i és un desgast constant. Els procediments esdevenen llargs i costosos, i paral·lelament, l'afectat continua sense poder exercir el seu legítim dret com a pare/mare. Tot això, perquè finalment es determini una petita ‘tibada d’orelles' a la part demandada, que s'obligarà a complir de nou amb el conveni acordat, i poca cosa més. Però el mal ja està fet, les hores que s'han perdut del gaudi amb fill, ningú les retornarà.

“Les custòdies, més sovint del que sembla, s’usen amb mala fe, efectuant petits ‘incompliments’ però que solen ser constants: faltar a les hores estipulades per l'intercanvi, arribar tard, no assistint a les activitats extraescolars només perquè fou l'altre pare qui l'apuntà i, en definitiva, utilitzant qualsevol estratagema per perjudicar moralment al màxim al seu ‘contrincant’”

La Justícia hauria de tenir eines més efectives per lluitar contra aquest fet, la legislació hauria de ser més taxativa al respecte. Tractar aquests casos com a vulneracions de drets ‘quasi’ fonamentals, perquè privar-te del teu fill quan en tens el dret de custòdia, hauria de ser, si més no, equiparable al segrest. I sí, la paraula sona molt forta, però com se li pot denominar sinó, a un acte on una persona reté il·legalment a una altra, quasi sempre menor, privant-ne del seu dret a aquell qui legalment el posseeix?

És un fet que, fins que no t'hi trobes, no saps el dany que pot arribar a causar, i us ben asseguro que parlar amb un pare/mare que està passant per això, és desolador. Aquesta gent ha de quedar ben emparada per la Llei, crear una seguretat jurídica al respecte que faci que aquests actes ja no siguin tan ‘gratuïts’ de cometre. Que la reiteració pugui comportar la detenció o una pèrdua de la custòdia, entre altres possibles mesures.

Seguint el compromís adoptat per Acció des de la seva presentació com a partit, aquí llencem aquesta proposta, perquè és un afer que ja afecta avui en dia a moltíssima gent i ningú es mereix haver d'esperar a eleccions per incloure-ho en un programa electoral. M'agradaria que aquesta proposta pugui ser analitzada i, si escau, es pugui modificar degudament la legislació vigent al respecte aplicant un enduriment d'aquest fet, convertint-lo en delicte, més enllà de l'incompliment de sentència, aplicant tots aquells agreujants i atenuants que en siguin necessaris i les seves repercussions.

M'agradaria acabar recordant que a Acció estem oberts a tothom, a qualsevol idea, proposta, iniciativa o projecte com aquest, que ens pugui ajudar a millorar el nostre país, i el benestar dels que hi vivim, perquè això és cosa de tots.