Segons la Organització Internacional del Treball (OIT) la pandèmia del Covid-19 pot causar una pèrdua de fins a 25 milions de llocs de treball. L’impacte de la crisi en l’atur dependrà en gran mesura de les mesures econòmiques que donin els estats i la coordinació d’aquestes polítiques econòmiques, doncs sense un bon diagnòstic, no hi haurà una bona cura ni una bona coordinació per aplicar-la, i aquest episodi extraordinari podria tenir conseqüències permanents. L’onada de tancaments i de reestructuracions podria tocar de mort la capacitat de creixement futura. Per limitar aquests efectes es necessiten accions polítiques clares i decidides però dins d’un marc global, indefectiblement les economies avui estan connectades, més en un país on una part important del PIB avui prové dels serveis i del turisme, massa. Alguns dels que tenen responsabilitats avui i altres que s’haurien d’haver-se avançat ahir, diran que no es podia preveure, però el mes de setembre de l’any passat un informe de Nacions Unides avisava del perill d’una pandèmia letal transmesa per via respiratòria, un virus originat de forma natural o artificial, que destruiria vides, la economia i provocaria el caos social i feia un prec a preparar-se per al pitjor. Firmava l’informe la Sra. Gro Harlem Bruntland, antiga primera ministra de Noruega. El resultat, com quasi sempre, tothom va signar el reglament sanitari internacional sobre aquest tipus de pandèmies, però potser ningú es va posar a implementar-lo.
En aquest context, una recessió està en la boca de tots. I ja sabem que la mera observació d’un fenomen n’afecta i en predisposa al resultat. Per tant, la pregunta no es si tindrem una xifra de creixement negatiu, això es obvi. El problema real es que NO ens enfrontem a un fenomen macroeconòmic endogen, sinó a un xoc extern que frena en sec l’activitat. El verdader repte des de un punt de vista econòmic es minimitzar les conseqüències permanents per al futur. Per això hem pregunto, ¿el país té capacitat? El Consell a proposta del Govern a aprovat mesures imprescindibles d’urgència per salvaguardar els llocs de treball, garantir els salaris, recolzar als autònoms, etc..., i parar una mica el cop de moment. La pregunta que hem faig es, ¿son adequades? ¿Andorra te el marge financer necessari per ampliar-les en el temps o en la seva profunditat? ¿Com pensa sufragar tota aquesta despesa sense apujar els impostos mentre fa els canvis que calen? L’anterior executiu va deixar les arques buides, això es una evidencia. Sabent que a partir d’ara el PIB inevitablement baixarà, que els ingressos de l’estat també baixaran per tots els conceptes, que el deute públic pujarà, que hi haurà tancaments d’empreses, encara no sabem quantes, i que la morositat de la banca es multiplicarà segons algunes previsions X3.
Si les mesures que es posen en marxa no van en la línia d’estimular la nova economia de forma decidida, acompanyant-ho d’una moratòria tributaria i de duana total, general, i una parada en les obligacions de pagament publiques i privades durant com a mínim un trimestre i per anar bé un semestre, l’única cosa que aconseguirem serà que arribi la deflació. Un enemic aquest si, molt tòxic i que quan apareix es molt difícil d’aturar.
Deflació, vol dir caiguda de les borses, caiguda del consum i caiguda a plom de les matèries primeres (petroli, etc..) tot a la vegada.
La parada tècnica o confinament no es total però no hi ha consum. Les previsions diuen que de forma discontinua els confinaments s’allargaran un semestre a tot el món, (veure gràfic). No hi ha diners circulant..., i aleshores el valor que donem tots als diners es molt alt i debilita encara més la voluntat de despesa, sumat a un problema d’atur global. El bucle està servit. La falta de demanda provocarà tancaments, la falta de facturació augmenta l’atur, per si no fos poc el descens de demanda ve donat també per una expectativa de cost inferior, demà ho compraré més barat, m’espero. La falta de demanda farà baixar els preus. La caiguda de valor patrimonial i l’augment de l’endeutament farà baixar la solvència. Els bancs ja deuen estar en fase d’alarma. Sense aval de l’estat els “loan-to-value” baixen en picat. Ens trobem en un estadi de pèrdua de valor objectiu de les propietats i altres actius, per tant es difícil determinar estratègies ara, (ens hauríem d’haver avançat per fer una bona estratègia) i sense estratègies d’inversió, no hi ha inversió o aquesta es deteriora de forma alarmant. Per tant els clients deixen d’invertir en productes bancaris i deixen de dipositar els seus diners en productes d’inversió, i això porta més deflació. La distorsió del sistema es evident i es pot tornar sistèmic en poc temps. El discurs polític no va de racionalitat, va de confiança.
Es una situació semblant a anar conduit una moto a 320Km/hora quan el marcador et diu que vas a 90. Si tens un accident, la velocitat de experimentaràs en el cop serà la real. Serà letal. 320Km/hora. Els bancs centrals han distorsionat el valor dels diners, han creat màgia, interès sense risc i risc sense interès. Els mecanismes per els que podies decidir si una inversió era bona o dolenta s’han distorsionat com el marcador d’aquesta moto i la solució. NO son més crèdits. NO es seguir deteriorant la solvència.
¿Com generar confiança i un escenari optimista desprès d’aquesta catàstrofe? Més sabent que desprès d’aquesta crisi en vindran d’altres, probablement seguides i de forma ràpida. La disrupció continuada a vingut per quedar-se una bona temporada. Potser les crisi seran d’una altra indole, de seguretat informàtica, de sistema de pagaments, sistèmica, climàtica. Potser sanitària un altre cop. En qualsevol dels casos si les empreses i el país no prenen consciencia d’aquests reptes i no reorienten de forma clara i ràpida el teixit productiu encarant-lo decididament cap al futur, no es generarà la confiança suficient en el sistema com per que la gent se’l faci seu i el país superi amb bona nota aquest sotrac. Si ens gastem els diners disponibles en apedaçar un sistema econòmic ineficient i antic, no tindrem una segona oportunitat.