Has sentit alguna vegada parlar del ‘complex de salvador blanc’?
És una expressió molt lletja, però molt usada, sobretot des que el viatjar està de moda i des que el voluntariat internacional està més en auge que mai.
En el voluntariat internacional, passa que si no ens formem prèviament, el xoc cultural pot ser un gran obstacle i viatgem a l’aventura pensant que anem a salvar vides des de la nostra preparació, formació, posició, nivell, estatus provinents d’un gran imperi occidental .., creiem casi sempre, de forma inconscient i sense mala fe, que anem a canviar el món i salvar vides. Gran error. Amb aquesta actitud confusa i distorsionada, lluny de la realitat, el que aconseguiràs sobre el terreny és patir. I els beneficiaris d’aquesta ajuda no rebran res positiu de la teva estada. Et sentiràs aïllat, desubicat, desarrelat i frustrat, molt lluny de les teves expectatives inicials. La gent pensa que té alguna cosa a veure amb anar-te uns dies a un país en desenvolupament, jugar amb els nens/as i fer-te unes quantes fotos per l’Instagram... però això no té res a veure amb la cooperació, això és una altra història de la qual podria escriure durant hores.
En la cooperació internacional, no tot s’hi val. Si decideixes implicar-te, cadascun dels passos que donis, han de ser des del més absolut respecte. Cal fer les coses amb moltíssima qualitat i consciència. Cal ser molt humils a cada pas. Quan fas alguna cosa pels altres, mai pots saltar-te la seva visió i percepció sobre les coses. Has de conèixer el beneficiari i les seves necessitats així com la seva cultura, arrels i modes de pensar i actuar. Per aquesta raó és tan important comptar des del primer moment amb la contrapart local quan es tracta d’elaborar un projecte, implementar-lo i avaluar-lo. Ha de ser una labor conjunta. Sense la col·laboració simultània és impossible assolir l’èxit. Una de les parts menys fàcils com a cooperant, és haver de pensar amb el cap i no amb el cor, sobre tot quan es tracta de persones, d’infants.
“En la cooperació internacional, no tot s’hi val. Si decideixes implicar-te, cadascun dels passos que donis, han de ser des del més absolut respecte. Cal fer les coses amb moltíssima qualitat i consciència. Cal ser molt humils a cada pas”
Les guerres, la pobresa, el tràfic d'armes, el control de matèries primeres, el comerç internacional de recursos energètics, l'explotació infantil, l'esclavitud... la cooperació s'ha fet encara més necessària. Entre tant sofriment i mort evitable, la cooperació i el voluntariat no paren de créixer, a vegades fins a convertir-se en moda.
Entre els cooperants hi ha de tot i, com en la resta d'àmbits de la vida, hi ha bons i dolents. Durant tots aquests anys he conegut a tota mena de persones, des de les quals fan tasques extraordinàries, fins a perfectes incompetents desenvolupant programes d'ajuda desastrosos. Ser cooperant és una ocupació com una altra qualsevol, que requereix preparació i coneixement. La bona voluntat no basta, per això pensar que cooperant és sinònim de bondat, tampoc fa cap favor.
Ser cooperant no té res a veure amb viure una experiència, és un treball amb coses molt boniques, amb altres avorridíssimes i amb altres molt complicades. Com qualsevol altre treball. On has d'oblidar totes les teves creences per a fer les coses de la millor manera pensant a llarg termini i no en l'aquí i ara o basant-te en el que a tu et fan sentir.
Molts pensen que la tasca derivada de la cooperació internacional, s’ha d’ocupar el govern, les organitzacions mundials, els països desenvolupats.. i nosaltres pensem que mentre això ocorre, ningú fa res davant un nen/a que es mor literalment per causes evitables. Només són excuses i simplement ens enganyem perquè és més fàcil conviure amb les desigualtats i dormir sense remordiments.
Crec que la cooperació és bona, sana i en el nostre món actual necessària per a equilibrar la balança de la desigualtat que ens envolta.
En la Cooperació, has de prendre decisions que afecten altres persones de manera molt directa. Has d'oblidar-te dels teus sentiments i posar-te una cuirassa per a poder enfrontar moltes situacions. No vas desprenent amor per tot arreu i fent miracles com una santa. No. Has d'enfrontar-te a viure realitats que no aconsegueixes entendre i després aconseguir dormir a gust en el teu llit.
El 2004 vaig entrar en el voluntariat internacional. Altruisme? Solidaritat? Renúncia? No, la decisió de dedicar esforços a la causa humanitària va ser egoista. T’omple, et sents realitzada, útil, trobes sentit a la vida i reps un cert reconeixement. Penso que molt poca gent al món, ofereix tant a canvi de res. Per desgràcia, pràcticament ningú. Així som els éssers humans. I aquells que ho han fet, han estat santificats. No ho vaig fer per un convenciment altruista, cec i bondadós, sinó per alimentar la curiositat sobre el món que m'envolta i la necessitat de trobar resposta, amb el meu treball, a un patiment incomprensible. Pur egoisme.
“El 2004 vaig entrar en el Voluntariat Internacional. Altruisme? Solidaritat? Renúncia? No, la decisió de dedicar esforços a la causa humanitària va ser egoista. T’omple, et sents realitzada, útil, trobes sentit a la vida i reps un cert reconeixement. Penso que molt poca gent al món, ofereix tant a canvi de res”
Clarament es rep més del que deixes però és cert que si estàs ben preparat i aconsegueixes adaptar-te ràpid, la teva contribució i implicació poden arribar a ser enormes i l’impacte que pots crear en moltes persones, pot ser extraordinari.
És cert que hi ha renúncia en tot el que fas. Aquí potser, més. Molts cooperants deixen una bona feina per passar a cobrar menys, prolongades absències a casa, deixes enrere una comoditat i una seguretat que mai trobaràs a destinació, poca o cap cobertura sanitària sobre el terreny, lluny dels amics, la família, la parella.. Si, la renuncia és considerable però la recompensa, sempre pesa més. I casi sempre si la motivació i raons de pes hi són, compensa qualsevol renuncia amb escreix.
Ara, quan veig el camí recorregut, no tinc cap mena de dubte d'haver estat el principal beneficiari. Ha plogut des de llavors, més de 2 dècades.
Les ONG han anat ocupant, a poc a poc, un espai cada vegada més rellevant en la societat, canviant la relació amb el poder i obrint espais a la participació de multitud de persones, cadascuna amb la seva pròpia motivació. Alguns busquen en la cooperació una contestació a l'opulència de la nostra societat, altres ho fan per convicció altruista, altres per activisme, i hi ha també qui simplement fuig de la seva situació i busca una aventura.
Només el sentit crític de l'ajuda m'ha revelat la importància de saber que es poden provocar respostes globals des de les petites causes. Aquelles en les quals som capaces de treballar i incidir per a continuar abraçant el propòsit d'acostar realitats que estan lluny i requereixen atenció.
Generar una actitud més positiva i proactiva davant els desafiaments que ens envolten és necessari per la nostra tasca. La mentalitat ho és tot perquè representa la nostra manera de veure el món, malgrat que encara no sigui la norma, cada vegada hi ha més iniciatives i ganes de fomentar l'esperit proactiu de la solidaritat.
Les decisions que prenguem en els pròxims anys seran decisives perquè arribat a un punt en el qual no causar mal o fins i tot fer el bé, ja no és suficient, necessitem mentalitats conscients, implicades, compromeses i regeneratives. Al cap i a la fi, tot és qüestió d'actitud i de ganes i, per descomptat, de temps.