La setmana passada Disney va autocensurar alguns títols del seu propi catàleg. ‘Peter Pan’, ‘Dumbo’ i ‘Los Aristogatos’ han començat un viacrucis cap a l'oblit, pel fet que, segons els responsables de la mateixa plataforma, aquestes pel·lícules incorren en "representacions negatives i / o maltractament de persones o cultures", resultant que a partir d'ara aquests títols, entre d'altres que vindran, no podran trobar-se en l'oferta infantil de Disney+ i seran etiquetades de visionament recomanat amb un adult. I què ensenyen aquests històrics films per tan draconiana decisió? Escenes de dibuixos d'indígenes que ballen "amb tocats exagerats, ridiculitzant cultures", números musicals amb gent blanca pintada de negre que "rendeixen homenatge a l'esclavitud" i un gat siamès (sí: un gat siamès) amb trets orientals que resulta ser "una caricatura racista de la gent del sud d'Àsia". I això és només començar: ja s'ha demanat censurar de la mateixa manera ‘Blancaneus’, ‘La Sireneta’, ‘La Bella Dorment’ i ‘La Ventafocs’, per ser masclistes.

Vivim en una època en la qual s'ha infantilitzat la societat fins a un punt que ja no interessa ni la història, ni el context ni el fons intel·lectual de qui critica o qüestiona una obra artística: quatre anònimes repiulades atemoreixen grans empreses, transvestint-se fins al punt que també es converteixen en agents censors

Vivim en una època en la qual s'ha infantilitzat la societat fins a un punt que ja no interessa ni la història, ni el context ni el fons intel·lectual de qui critica o qüestiona una obra artística: quatre anònimes repiulades atemoreixen grans empreses, transvestint-se fins al punt que també es converteixen en agents censors. O pitjor encara: intentant tenir un rol protagonista en aquesta delirant batalla cultural, produeixen pel·lícules i sèries "d'integració" que finalment resulten ser fracassos estrepitosos de taquilla, ja que encara el públic no ha perdut del tot l'esperit crític i sap diferenciar entreteniment de propaganda: podem citar casos per desenes, però les últimes produccions d’’Els Àngels de Charlie’ i de ‘Terminator', sumat a l’'spin off’ de ‘Suicide Squad’, donen testimoni d'aquest fet. De totes maneres, a futur, hi haurà un degoteig infinit de continguts benpensants: Netflix es planteja produir més de 100 pel·lícules pròpies a l'any.

Avui en dia gran quantitat d'obres que es trobaven al cine fins i tot fa 10 o 15 anys no podrien ni tan sols plantejar-se, ja que no passarien la inapel·lable filtre de la correcció política, que ha intentat, fins i tot, fer desaparèixer obres mestres eternes com ara El que el vent s'endugué. La situació és complexa: les distribuïdores de vídeo on-demand decideixen què pots veure, tu i els teus fills, marcant els límits morals dels realitzadors, i fins i tot inundant-les de produccions i de discursos autoproduïts, aliats amb unes totpoderoses xarxes socials que, monopolitzant el debat, poden treure qualsevol corrent crítica amb un clic.

Hem arribat al punt en que conscientment confiem a empreses, en la pràctica monopolístiques, la configuració de la moral de les nostres societats? Tant de bo no sigui així: vull creure que encara som majoria silenciosa qui som capaços de treure conclusions per nosaltres mateixos, decidint què és el millor per als nostres fills i no conformant-nos a estar còmodament al sofà amb el comandament a la mà, narcotitzats en un discurs benpensant, com granotes a punt de bullir dins d'una moralitat imposada.