Ja fa més de tres anys que el comú d'Escaldes-Engordany va aprovar la revisió del pla d'urbanisme que permetria dotar de més alçada les edificacions d'Emprivat. Tot i que la seva construcció ja està en marxa, aquestes continuen generant comentaris sobre el present i el futur de l'urbanisme andorrà. Per alguns, les torres són un exemple de la modernització que necessita la parròquia. D'altres, en contra, argumenten que és un projecte fora de lloc per diverses raons, des de la necessitat de preservar el paisatge, fins a l'exclusivitat—i per tant la falta d'equitat en l'accés—dels habitatges que s'hi faran. Cadascuna d'aquestes posicions encapçala arguments que són rellevants per considerar la direcció urbanística d'un territori. Alhora, exemplifiquen precisament la falta d'una visió compartida sobre la línia urbanística que es vol pel país.

Sovint es parla de l'urbanisme en termes d'utilitat i d'estètica. Però en la mesura que afecta el benestar de les persones, també té un component moral molt important. Per aquesta raó, les decisions en matèria d'urbanisme són també decisions ètiques: decisions sobre quin tipus de planificació urbana és bona i per què. Ens preguntem pel model de ciutat que volem perquè on vivim determina com de bé vivim. Alguns dels principis que—s'ha argumentat— caracteritzen l'urbanisme ètic són la identitat, l'equilibri, la sensibilitat, l’eficiència i l’equitat.

“Un urbanisme ètic també demana equilibri. Equilibri entre preservar el medi ambient i les necessitats de la població; entre els espais dedicats a l'habitatge i les zones verdes; entre els interessos dels propietaris i els dels usuaris de la via pública”

Un dels principals efectes del creixement urbanístic descontrolat que hi hagué entre els anys 60 i 70 és la pèrdua d'identitat urbanística. La identitat és una cosa que demana temps, que antany s'aconseguia amb una tècnica compartida i amb l’ús dels materials locals—pensem en l'arquitectura tradicional de pedra i fusta—i que avui només es pot aconseguir amb una mirada comuna i des de la intencionalitat. Aquesta és una de les crítiques que més s'ha fet a les torres. Estaran al centre d'Escaldes, però podrien estar a qualsevol ciutat dels països veïns. Repensar el model urbanístic del país passa necessàriament per tenir en compte allò que li és propi i que li escau.

Un urbanisme ètic també demana equilibri. Equilibri entre preservar el medi ambient i les necessitats de la població; entre els espais dedicats a l'habitatge i les zones verdes; entre els interessos dels propietaris i els dels usuaris de la via pública.

L'urbanisme ètic també ha de partir de la relació del cos i les seves necessitats amb l'espai. Ha de ser 'sensual', en termes de l'urbanista Manuel de Solà-Morales: pensat des de i per a les necessitats físiques i emocionals de les persones. Això inclou fer un ús dels espais, de les formes i dels materials que aporti qualitat de vida a qui afecten directament o indirecta.

Amb tot això, la planificació urbanística no pot ser ètica si no és eficient. En aquest sentit, els defensors de l'edificació vertical tenen part de raó. En un territori amb la verticalitat d'Andorra, una expansió urbanística horitzontal ni és eficient ni és sostenible al llarg del temps.

Finalment, una planificació urbanística des de la mirada ètica és important per no augmentar les desigualtats territorials de base social. Això implica, d'una banda, garantir una distribució equitativa dels elements de l’estructura urbana, tant si afecten positivament la vida de les persones—les zones verdes, els equipaments públics, etc.—, com si l'afecten negativament—el tràfic, els desaigües, el soroll de la construcció, etc.—. Reconèixer el paper de l'urbanisme en l'equitat territorial també demana reconèixer les necessitats concretes de diferents individus i diferents poblacions, adreçant-les des de la seva singularitat.