Només hi ha un europeu en la presó de Tulear, al sud de Madagascar, la quarta illa més gran del món enclavada en el sud-est africà. Es diu Philippe, àlies Alexandre Lobkowicz. Es diu que és suís o francès, però no s'ha fet pública aquesta informació. Va ser sorprès amb una menor de 13 anys sota el seu cos de setanta i escaig; la prova està en una foto que li va fer la policia quan va irrompre a l’habitació i es va trobar amb aquesta escena sòrdida i de carns pàl·lides.

Aquest subjecte va ser jutjat juntament amb Manitra Rasatatsihoarana i Patrick (sic), que exercia de proxeneta, i dels quals tampoc es van revelar les seves nacionalitats, encara que el nom pogués donar-nos alguna idea. Les sentències d'aquests tres consumidors d'infàncies s'han aconseguit gràcies a un seguiment judicial de la Plataforma de la Societat Civil per la Infància de Tulear, formada per 31 organitzacions de les quals l'ONG, Aigua de Coco—anomenada a Madagascar com Bel Avenir (“futur brillant”)—és cofundadora i aporta instal·lacions, suport humà i financer perquè la Plataforma pugui operar a peu de carrer, allí on el problema de la prostitució infantil impera. Això es posa en pràctica a través ‘La cellule d’ecoute’ (La cèl·lula d'escolta) creada al juny de 2020.

‘La cèl·lula’ ha habilitat una línia telefònica (un luxe a Tulear) que està oberta les 24 hores del dia per a denúncies i testimoniatges, a més d'un espai físic a manera de fiscalia que rep querelles per abús de menors, maltractaments, problemes de desatenció alimentària i qualsevol altra cosa que involucri a un infant en sofriment.

A la ‘cèl·lula d’escolta' arriben veïns, familiars o anònims a denunciar. D'allí se segueix un protocol en el qual s'obre un dossier per a donar seguiment a cada cas, després es realitza una enquesta in situ per a corroborar que la informació sigui verídica. Una vegada que s'ha corroborat, Aigua de Coco, que recentment ha complert 20 anys treballant a Madagascar, fa un programa que millori substancialment la condició d'aquesta nena o nen, a través de les seves diferents dependències: espais en els quals poden endreçar-se, rebre estudis mèdics, accedir a les arts, fer esport i portar un programa educatiu. Amb aquesta inducció, molts dels infants s'adonen d'una altra realitat possible que no tenien present, que no sabien que existia. Arribar a aquesta possibilitat comença per la informació que qualsevol persona pugui donar sobre el maltractament a un menor. Per això és d'extrema importància que la gent reporti a través de la Plataforma.

A més dels tres condemnats que hem esmentat abans (i als qui van donar la polèmica sentència de tres anys de presó i una multa com a càstig) hi ha diversos oriünds processats dins del mateix edifici, entre ells, figuren un parell de nenes que van robar un telèfon i es prostituïen a Trako Manitsa, el barri on transiten les nenes que venen els seus cossos per a sobreviure a la fam. Hi ha ocasions que els càstigs que els donen a les nenes i nens en condició de prostitució o per robar un telèfon, són similars als que s’atorguen als pederastes, potser amb una diferència fonamental: el pedòfil suís, francès o de qualsevol altra nacionalitat, pot comprar la seva llibertat el dia que li doni la gana i fins i tot a demanar factura deduïble d'impostos, bé, estic exagerant, però és així de ridícula la impunitat aquí…a sota del món.

“A Madagascar hi ha nenes i nens per tots costats, el 50% de la població és menor de 15 anys; veure ancians aquí és una excepció, l'expectativa de vida és molt baixa. D'aquesta xifra, el 40% es vulnerable i està en condició de prostitució per la pobresa extrema que ha fet que aquesta situació es normalitzi”

A Madagascar hi ha nenes i nens per tots costats, el 50% de la població és menor de 15 anys; veure ancians aquí és una excepció, l'expectativa de vida és molt baixa. D'aquesta xifra, el 40% es vulnerable i està en condició de prostitució per la pobresa extrema que ha fet que aquesta situació es normalitzi. Significa una font segura d'ingressos davant l'altíssima demanda de pedòfils i pederastes que fins i tot, venen a viure aquí per a satisfer els seus fetitxes en un país que és el menys eficient del món en termes econòmics amb més del 92% de la seva població vivint per sota del llindar de pobresa i guanyant 1.70 dòlars al dia.

“La prostitució aquí no és com l’entenem els països més occidentals, aquí hi ha molt d'abús amagat, no formalitzat…els nens s’exposen a tota mena d'atropellaments pel tema de la pobresa. Hi ha un sentiment que en malgaix (l’idioma oficial de Madagascar) se’n diu ‘Fa zatsy’, que és quan la gent s'acostuma i comença a normalitzar una situació crítica”, agrega el José Luis Guirao, fundador i president d'Aigua de Coco.

Aquests problemes s'han banalitzat a nivells absurds; a les nits, a dos dels principals carrers del centre de la ciutat s'habilita com un corredor de prostitució infantil. És com si dos dels carrers més concorreguts a les nostres ciutats o pobles, es tornessin un mercat d'infants. Les autoritats ho saben i encara així  fan els ulls grossos perquè cada nit, torna a aparèixer aquest mercat ambulant de la pederàstia que voreja el cinisme.

Per a entendre el problema anem amb el José Luis a aquests carrers incomprensibles i en el nostre recorregut se’ns van presentar tres nenes: la primera de tretze—ho recordo perquè aquesta és l'edat de la meva filla— una d'onze i l'última de nou, de qui mai oblidaré els seus ulls. Se li veia l'infern de no haver conegut la seva infantessa, extraviada des de fa temps en les gargamelles dels qui estan buidats d'ànima. Els testimoniatges que hi ha a l'arxiu de ‘la cèl·lula d’escolta' són aterridors i de caràcter privat.

Si bé algunes persones tenen una sensació d'impotència sobre aquest tema, gairebé ningú lluita contra això, perquè han crescut veient l'abús de menors com a justificant per a sobreviure. La molt poca indignació, ve només quan algú de fora, d'algun “país blanc” el posa en l'agenda pública, però si això no succeeix, no hi ha manera.

“Aquí el que importa és menjar abans de guanyar diners, l'arma bàsica és aconseguir per qualsevol mètode el que et permeti això”, m’explica Guirao, i és això el que empeny a les mateixes famílies a deixar que els cossos dels seus petits es perdin entre zombis famolencs per 50 cèntims d'euro que els permeti menjar un plat de iuca o accedir a un galó d'aigua potable.

“La prostitució és la droga dura aquí, perquè és el sistema més fàcil per aconseguir un intercanvi econòmic ràpid, no es pensa que prostituir-se pot generar malalties, o un embaràs no desitjat, o un trastorn psicològic, només es pensa a menjar”, diu el José Luis.

Guirao té raó, el ‘Fa zatzy’, aquesta normalització del sòrdid, és l'única droga dura que existeix a Madagascar, perquè per descomptat és impossible pensar aquest territori com a consumidor de les drogues de luxe que representen un tema de salut pública en els anomenats països desenvolupats.  Però és clar, als subdesenvolupats tampoc, perquè per aquí sota, no s’aconsegueix ni per a cola o dissolvents, la qual cosa al mateix temps crea una mica d'esperança, perquè almenys s'eviten aquest tipus d'addiccions i violències que escalarien el mateix problema a proporcions inimaginables i potser irreversibles.