Corria cap a l’ona i quan ja estava a tocar, em girava d’esquenes i saltava a sobre d’ella. Si l’ona era gran i escumosa, millor. M’havia de tornar a col·locar el banyador mentre em moria de riure i arribava la següent onada.

Estava recreant l’anunci del desodorant Fa. El de les llimones salvatges del Carib.

He recordat aquest joc ara, enmig de la calor salvatge de Sant Julià. Recordo l’anunci de Fa que a més d’inspirar-me per saltar les ones d’esquena, em causava una gran curiositat per saber com eren les llimones salvatges del Carib i si en calien gaires per fabricar desodorant per tothom. Quan entrava en un supermercat, em flipava destapar el pot i olorar les barres. L’olor de llimona (Henkel) era intensa i tenia moltes ganes de ser adulta per posar-me desodorant Fa al matí i emular així les models que la marca alemanya contractava pels anuncis de la tele.

Entre els grans plaers accessibles per la meva butxaca, està la pràctica de la dutxa hedonista. Hi ha qui diu que dutxar-se a diari és dolent per la pell. Alguns ho diuen de bona fe, d’altres per mandra de passar sota l’aigua, com fan alguns adolescents en certes etapes. Però a menys que et rentis amb sabó Lagarto, Flota o Puntomàtic, dos minuts d’aigua tèbia i un netejador suau són molt agradables, útils per la higiene i la salut, i surts sentint-te un bebè.

Mai entro al llit sense haver passat per una dutxeta refrescant. És un ritu de renovació diari. L’aigua arrossega la suor, la brutícia i els mals moments del dia. Acostuma a sonar de fons algun dels podcast que han acabat desplaçant la playlist d’Spotify. Mentre m’asseco, em poso una crema hidratant corporal i m’eixugo els cabells, segueixo el què diuen els entrevistats. És un moment del dia molt agraït, on aprenc coses o ric, segons el tema del programa.

En aixecar-me em limito a “regar-me” per refrescar els xamfrans corporals i olorar el pot de gel. L’olor i el color de l’envàs són molt importants. Tenen el seu efecte sobre l’estat d’ànim, ni que sigui per uns segons. És l’hora dels youtubers dedicats als viatges o al món beauty. Els pots anar escoltant sense tanta atenció i te’ls emportes quan vas a preparar el cafè.

Aviat tornaré a passar unes setmanes a Corea del sud. En arribar la primera vegada, després de tretze hores de vol, de les esperes als aeroports, del tren d’Incheon a Seul, de les aventures amb els taxis i les maletes, anhelava una dutxa. I rentar-me el cap per eliminar els maleïts cabells d’avió. El cabell d’avió és identificatiu de qui acaba d’arribar de viatge. Són uns cabells pudents, aixafats i consistents a la vegada, no el sé descriure. Però en arribar a l’hotel, ja ens esperava un amic que sí o sí, ens volia portar a sopar una barbacoa coreana. Així que la meva amiga i jo, vam deixar ràpidament les maletes i vam anar a sopar amb ell. Després de sopar m’imaginava dutxant-me i posant-me un pijama. Però el nostre amic, ens va dir amb autoritat que calia caminar. És una cosa de coreans que acabaria aprenent. Camines i camines i puges escales i baixes escales, o afrontes costes empinades, o el que sigui. És molt difícil engreixar-se allà. La veritat és que ens va oferir una visita increïble al centre de Seul, que a la nit és magnífic. De mides imponents, il·luminat i ple de colors. Va ser una molt bona arribada a Corea del Sud i aquest amic, és una bona persona que ja ens espera a la tornada.

La qüestió és que finalment vam arribar a l’habitació de l’hotel. I vaig avisar l’amiga que m’acompanya en aquestes aventures, que era la “prime” en entrar a la dutxa. Zas, zas, zas, em vaig despullar i vaig entrar de peu a la banyera i vaig obrir aixetes. Vaig aixecar el braç per agafar el pom de la dutxa. Tot perfecte si no fos perquè dutxa, dutxa, com a tal, no n’hi havia.

Vaig cridar la meva amiga perquè necessitava un testimoni. De la manca de dutxa o de la meva manca de vista. Efectivament, no hi havia dutxa. M’hauria de rentar el cap de genolls, però necessitava un cubell o una cassola o alguna cosa que servís per retenir l’aigua i poder-la repartir. Va ser quan vam veure un cubell a terra.

He de dir que és un bon hotel, nou de trinca, impecable al centre de Sejong Dero. Així que un cubell de plàstic al terra de bany semblava un anacronisme. Més amunt del cubell vam trobar una aixeta a l’alçada d’un bidet, però no hi havia bidet tampoc. A la dreta hi havia un tamboret de plàstic molt baixet. I en aixecar la vista, al mig de la paret, la dutxa. Sense plat ni cortina ni mampara. Una dutxa sola.

Havia vist alguna cosa per l’estil en pelis japoneses. I en episodis de Doraemon, el gat volador i còsmic. Primer et rentes assegut al tamboret i ja ben net, entres de cos sencer a la banyera. D’acord. Però no érem al Japó. I la dutxa en-mig del no-res? Vam descobrir que a Corea, aquest tipus de dutxa enmig d’una paret del lavabo és molt habitual. En fi, el cable de la dutxa tenia una llargada suficient per rentar-nos de genolls a la banyera. Per molt que hi hagués una evacuació d’aigua al mig del lavabo, no em feia a la idea de deixar tot l’espai esquitxat, sobretot perquè la meva amiga també es volia dutxar i no era qüestió que rellisqués. Normalment, a Corea en aquests casos en fan servir unes sabatilles diferents per entrar als lavabos i aquest és un dels motius. Ara ja ho sabem. En altres hotels vam trobar híbrids de dutxes a sortir de les aixetes de la pica, però tenien cortines i demés. En fer les reserves per aquest proper viatge ens vam fixar amb atenció en què les dutxes tinguessin cabina...

Les dutxes... una sola maneta i aigua freda a Tozeur, enormes a Sant Petersburg, de plàstic a Perívolos ....

Cada dia la dutxa. Al final, és una reminiscència d’aquella sensació de saltar al mig de les ones, envoltada de quilòmetres de mar.

Corria cap a una ona i un altre joc era esperar que arribés ben a prop, a punt de menjar-te i aleshores, t’enfonsaves completament a sota d’ella, arrupint les cames per no tocar fons i deixant que la força del mar et portés.

L’aigua és fascinant.

El mar és una enyorança que no sé explicar.

A Dolor y Gloria (Almodóvar, 2019), apareix una seqüència deliciosa on el director uneix la frescor de l’ombra a l’interior d’una casa i la llum del sol filtrada des del sostre. Fora de la casa, una cova de Paterna (València), la calor tortura. Un noi que acaba de fer una reparació en una habitació, troba un cub gran ple d’aigua que brilla sota un fi raig de sol. Es renta i es refresca. Amb ell, tots sentim aquesta sensació de renaixença, de puresa, de bellesa. En realitat, la seqüència explica una altra història de sensacions, però a la sala fosca, jo vaig sentir enveja quan aquell noi, amb un cubell més petit, s’administrava l’aigua fresca amb parsimònia per tot el cos, amb golafreria.

La seqüència acaba quan la mestressa de la casa arriba de fer la compra i veu no queda aigua. La pobra dona és víctima d’un gran patatús.

La pel·lícula transcorre als anys 1960. I a les coves de Paterna, als anys 1960, no hi havia aixetes. Calia anar al pou i fer braços per portar aigua a casa.

L’aigua no té preu. No la podem fabricar. Estem a mercè d’allò que el cel ens vulgui atorgar. És per això que valoro tant entrar sota la dutxa. O entrar en una piscina, ni que sigui pública. O veure d’una font. Si tenim aigua, és que som rics.

Com he dit abans, practico la dutxa hedonista. No per la durada. No pel preu dels productes. Perquè en sortir faré olor de pertànyer al primer món i recordaré tots aquells i aquelles que han de recórrer quilòmetres amb gerres al cap i a l’esquena per obtenir allò que a mi m’arriba girant uns dits.

També és agraït pels congèneres