La passada setmana vam tenir l’oportunitat de fer el primer tast de l’alternativa de Concòrdia a l’acord d’associació amb la UE.
Per l’argumentari de la seva, fins ara, ambigua posició, Concòrdia va gaudir de l’ajuda (?) d’un exsecretari d’aquell Govern de la Generalitat de Catalunya, el que, el 2022, va vetar la participació andorrana a la candidatura frustrada als Jocs Olímpics d’Hivern 2030 de Barcelona-Pirineus. La posició d’aquell govern “amic” va ser que cap prova esportiva es disputaria en territori andorrà; algunes es farien fora de Catalunya, a Courchevel i La Plagne, inclús tres o quatre a la capital bosniana, Sarajevo; però a Andorra, cap ni una.
Això sí, segons declaracions de la coordinadora de la Generalitat del projecte olímpic 2030, Mònica Bosch, comptaven amb les gairebé 12.000 places hoteleres del nostre país. Peculiar divisió (especialització) del treball.
Conseqüents amb la seva particular concepció d’amistat entre països, tampoc van donar el juny de 2024 cap suport, per dir-ho- suaument, a la candidatura andorrana als mundials d’esquí alpí de 2029. Però els andorrans oblidem ràpidament ...
L’economista que va prometre el seu càrrec de regidor a l’Ajuntament de Barcelona amb l’abracadabrant fórmula que reprodueixo textualment: “amb la mateixa convicció i pels mateixos motius que em vaig veure obligat a jurar lleialtat als principis fonamentals del Movimiento”, ve a Andorra de la mà de Concòrdia per dir-nos (amb convicció?) que res de diversificació, ni d’acord amb la UE que el que cal a Andorra és “tancar-se per créixer”, especialitzar-se en la banca i en turisme, sobretot amb l’esquí. La fórmula de promesa del regidor electe d’ERC, revela tota una finezza d’anàlisi política concentrada en una frase: comparar una Constitució democràtica, amb tots els defectes que pugui tenir, amb una llei “habilitant” d’una dictadura feixista; un detall que diu prou de la manca de criteri que tenen els “nostres” plançons polítics a l’hora d’escollir els seus assessors.
A part de la “manca de finezza”, les opinions del vell – i singular- expert, sobre el que no ha de fer Andorra, s’han d’emmarcar en la comprensió esbiaixada per part d’alguns “citadins” de les necessitats i els interessos de la gent de muntanya; i és que, d’ençà que el turisme va començar a existir, les darreres dècades del segle XIX, des de les metròpolis s’ha construït un imaginari territorial i etnogràfic sobre els habitants i el medi de les zones rurals. La Revue de géographie alpine, titulava d’aquesta manera un article de François Mancebo aparegut en 1999: “ Barcelone et les Pyrénées, une histoire d'amour non dénuée d'intérêts : l'instrumentalisation des cultures pyrénéennes au service d'un pôle urbain”.
“A part de la “manca de finezza”, les opinions del vell – i singular- expert, sobre el que no ha de fer Andorra, s’han d’emmarcar en la comprensió esbiaixada per part d’alguns “citadins” de les necessitats i els interessos de la gent de muntanya”
Perquè no es tracta que a Catalunya ens tinguin o no simpatia als andorrans; crec, i espero, que no sigui una qüestió de tírria. Aquesta “història d’amor i d’instrumentalització” amb la que tracten a les comarques de muntanya, per esbarjo, per generar electricitat, per munyir vots, per posseir la naturalesa i el territori aliè, també la pateixen la Cerdanya, el Pallars o l’Aran. Ens volen com el seu jardí, un lloc d’oci pels dies festius per descomprimir el seu patiment i el seu estrès ocasionat per les “penes” dels seus dies feiners; podem concloure que molts el que pretenien – i han aconseguit- era una relació tòxica, fins ara estable.
La influència barcelonesa -llegim a l’article de François Mancebo- es fa sentir d’un mode més directe: “l’espai pirinenc català està envaït en el sentit literal. Barcelona proveeix àmpliament el més fort contingent turístic multiplicant l’atracció dels fluxos turístics-residencials provinents de la metròpoli, accelerant al seu torn la conversió de Barcelona en el pol urbà de referència per la Cerdanya”. L’anàlisi de la Revue de géographie alpine, sobre la Cerdanya es pot transposar perfectament al cas d’Andorra, amb l’afegit de l’atractiu comercial i l’atractiu financer per alguns “estalviadors” de la burgesia catalana poc proclius a complir les seves obligacions fiscals.
Aquesta apropiació de l’espai rural muntanyenc no és una estratègia conscient de dominació, ni és exclusiva de Barcelona; Saragossa amb el Pirineu d’Osca i Pamplona amb les valls de Baztan, Roncal i Salazar, cert que en un grau menor, també han adoptat “naturalment” aquesta actitud d’asservir els territoris de muntanya; és el fruit d’un mite inventat i perfeccionat durant més de cent cinquanta anys que pren el Pirineu com un objecte que s’ha d’explotar en uns casos i protegir en altres (J. Ángel Bergua, 2001). Per Bergua, catedràtic de sociologia a la Universitat de Saragossa, des de la ciutat s’imposa un imaginari de calma i de meravelles que extasia el visitant, als nadius no els hi queda més remei que adaptar-se a la invenció citadine. Estem, segons el sociòleg aragonès, davant un imaginari que promou la construcció d’un sistema social heterònom en el qual la muntanya depèn de les necessitats econòmiques i simbòliques de la ciutat.
Com va ser simbòlic el tancament del text de l’Estatut català de la República a Núria al mes de juny de 1931. Cap dels membres de la comissió redactora presents a l’hotel de la Vall de Núria era de comarques de muntanya; el president del Baix Penedès, dos de Barcelona, un de Torà i l’altre de Figueres; això sí, van pujar un parell de mesos després de la inauguració del cremallera; tampoc no era qüestió de pujar a lloms de mula o de matxo!
Per garantir la prevalença d’aquest imaginari tòxic, que ens condemna a mitjà termini a la insignificança, no es dubta a falsejar dades estadístiques i deformar la realitat, ignorant la influència d’esdeveniments mundials (crisi de Lehman Brothers, COVID, guerra d’Ucraïna) o episodis locals com l’explosió incontrolada de BPA. Els partidaris del NO, estan disposats a tot el que sigui per tal aplegar una massa heterogènia de gent amb propòsits inconfessables – per descomptat que no són els del conjunt de la població andorrana - que intenten impedir que Andorra surti d’aquesta relació de dependència tòxica i reforci la seva condició de subjecte actiu dins el nostre continent, conscients de les nostres limitacions i les nostres dependències (energètiques, alimentàries, tecnològiques, geogràfiques) però sabedors de les oportunitats que s’obren amb una nova relació amb la UE.
La proposta de Concòrdia d’asserviment del nostre país a les necessitats econòmiques i simbòliques de la metròpoli barcelonina, feta sense cap dissimulació com a alternativa a l’acord d’associació amb Europa, m’ha recordat la sentència d’Horaci, el poeta de Basilicata «Parturient montes, nascetur ridiculus mus»