Cada 28 de desembre, obres l’ordinador on s’acumulen les felicitacions. N’hi ha que provoquen una pujada de sucre més gran que la de veure l’incombustible Jean-Pierre Foucault quan presenta l’elecció de Miss France a TF1. També n’hi ha d’inesperades, la d’un home que va arreglar una persiana de casa fa cinc mesos, la d’una publicació amb la qual no col·labores des del segle passat i la d’una òptica on et vas graduar les ulleres quan encara hi veies de lluny.

També ha arribat la d’un hotel rural teòricament amb encant al qual no tornaràs mai més, tret que es consideri encantador equipar l’habitació amb un televisor que data de la primera difusió de ‘Verano azul’ i amb una decoració estil mala llet empordanesa. Contestes: “us desitjo que el 2025 us porti salut, prosperitat, mobles nous i un televisor en color”.

Has passat de l’esperit nadalenc al sarcasme. Perquè amb Sant Esteve s’han acabat les celebracions. Les estovalles de fil s’estan eixugant al sol, la taula del menjador ja no té l’extensió per a les grans ocasions, la vaixella ha quedat ben guardada i els cunyats convidats, conserven el record de l’escudella i la carn d’olla. Són tan poc cunyats que no demanen, al restaurant, la ‘dolorosa’ pel compte, ni presumeixen de comprar més barat que tu, ni t’etziben “t’ho vaig dir” quan tenen raó, ni diuen ‘sense plom’ a la cervesa sense alcohol. Com es descuidin, els treuen el parentesc. Com Salvador Dalí amb el seu pare després d’una relació tortuosa, especialment, a causa de les seves excentricitats.

Una de sonada data del 1942 quan el pintor va organitzar una festa la nit de Cap d’Any a Califòrnia que es va batejar ‘Nit en el bosc surrealista’ perquè una colla de micos acollien els convidats entre els quals hi havia Bing Crosby, Clark Gable, Alfred Hitchcock o Bob Hope. Es compleixen 82 anys d’aquella festa.

“Si un ja no té edat d’anar a ballar reggaeton tampoc la té per encabir-se en un local ple com un ou”

Mira, els mateixos que et cauen al damunt quan arriba aquesta nit. Que si un ja no té edat d’anar a ballar reggaeton tampoc la té per encabir-se en un local ple com un ou a preu de pollastre d’Indonèsia o de cafè Kopi Luwak. Que això de sortir vestit de gala ha passat a millor vida. Que això d’imposar-te com el lluitador Ilia Topuria als seus rivals per acostar-te a la barra per demanar un cubata, ho deixem per a les noves generacions. Perquè no ets Topuria i tornaràs a casa amb una luxació a l’esquena, l’humor per terra i l’estómac amb la mateixa alegria que una boda gitana. Que allò de relliscar per culpa de les consumicions vessades al terra ja implica un trencament de maluc o de fèmur. Que ja has superat el límit d’intents raonables de complir els teus propòsits i perquè necessites sentir que, per una vegada a la vida, ets capaç de dur a terme allò que et proposes, has fet una llista de despropòsits. O que allò dels micos no era exclusiu de Dalí perquè aquesta nit també hi ha molt primat bocafluix.

I que un, per vell i per dimoni, sap que la nit de Cap d’Any sempre se surt a guanyar, però es torna a perdre amb un dia ple d’angoixa, remordiments i gelocatil. Aquestes vetllades sí que són surrealistes. Com l’any que portem.