“Vamos a analizar el lado oscuro de Cantinflas”, diu una veu que condueix un documental força llarg sobre l’actor Mario Moreno. La veu surt del meu Iphone. M’acompanya pel passadís, a la cuina, al saló, vaja per tot arreu a casa. Podria utilitzar un altaveu Bluetooth, però no crec que a segons quines hores de la nit, els meus veïns vulguin estar al corrent de “El lado oscuro de Cantinflas”.

Aquest personatge mexicà era força present en les tardes dels diumenges que passava a casa dels avis. Al costat de Chaplin, Oliver i Hardy, Danny Kaye i sobretot els germans Marx, em feien riure i em feien viure una part de la joventut del meu avi. Iaio pels de casa. Eren pel·lícules en blanc i negre. Però per mi era natural, ja que els meus avis, en el meu món, havien viscut en blanc i negre fins que els vaig conèixer.

Cantinflas em feia riure per l’ús del llenguatge. Sense arribar al surrealisme genial dels Marx, era incongruent, molt rebuscat i no deia absolutament res. És un ús del llenguatge encara força viu. Amb tots els respectes per la discreció amb la qual viu d’ençà que va deixar la política, un discurs del Sr. Mariano Rajoy, registrador de la propietat i cap de Govern espanyol entre 2011 i 2018, és una mostra del llenguatge Cantinflanià. L’orador sap que ha de col·locar determinades paraules tant sí com no en un discurs. Però està tan preocupat per dir-les, que oblida el context i l’ordre.

“Haré todo lo que pueda y un poco más de lo que pueda si es que eso es posible, y haré todo lo posible e incluso lo imposible si también lo imposible es posible”. “Lo que nosotros hemos hecho, cosa que no hizo usted, es engañar a la gente”, va dir adreçant-se a l’aleshores candidat Pedro Sánchez. “Es que no es lo mismo que gobierne uno que gobierne otro, no es lo mismo, dicho de otra forma, es muy distinto”. Una més: “Es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde”.

Amén.

Coses semblants passen amb paraules com ara: “sostenibilitat”, “circular”, “proximitat” i “casolà”, entre altres. I les etiquetes “sense gluten” als iogurts, al xampú o a l’oli de motor Castrol. Han de ser presents als discursos o a les descripcions dels productes. Al final, tota comunicació és un acte de seducció i a vegades un “sense gluten” per aquí o per allà, cola. Encara que el consumidor no sigui celíac i per esmorzar mengi un entrepà fet amb barra de quilo, farcida d’un cocodril. Com Pepe Gotera.

“La forma en què ens condiciona el llenguatge es troba sobretot als clickbaits que sense vergonya busquen els titulars de les notícies. Fins que el lector desenvolupa una mínima capacitat per llegir en diagonal per prevenció”

Heu comprovat la dificultat de comprar un iogurt? O una ampolla de llet? Sense res afegit i sense que els hagin extret res tampoc, vull dir. Les paraules van i venen segons les modes. Quan es va descobrir la radioactivitat la publicitat de cosmètics contenia la paraula “radioactiu/va” a tota castanya. Cremes radioactives que feien brillar la pell. Tu diràs... i tant que brillaven si eren radioactives!

Fa anys, mentre una família desmuntava i buidava una casa als Estats Units, es va descobrir un artefacte que no acabaven de saber exactament què fer-ne. El van acabar portant al National Atomic Testing Museum de Las Vegas. El nom els devia donar una pista: “Scrotal Radioendocrinator”. La seva fabricació data dels anys 1930. Segons la revista Criminal Element, anava adreçat als homes que necessitaven vigor. El podies comprar per 150 dòlars del moment i et garantia un reviscolar i una caloreta a l’entrecuix si te’l posaves a l’escrot durant la nit. L’exemplar conservat al museu encara ara emet radiació. El seu inventor, William Baily, va morir de càncer als anys 1940. Sí, ves.

Però qui necessitava un escrot radioactiu si tenies supositoris radioactius? Us convido a llegir  “Who Needs Viagra When You Can Have a Radium Suppository?” de D.E. Johnson, 2012, a www.thecriminalelement.com si teniu curiositat.

D’aquí a uns anys segurament escriuran articles semblants sobre les nostres formes de consum, la mania de col·locar l’adjectiu “natural” o “vegetal” a tot arreu toqui o no toqui. I riuran de nosaltres, és clar.

La forma en què ens condiciona el llenguatge es troba sobretot als clickbaits que sense vergonya busquen els titulars de les notícies. Fins que el lector desenvolupa una mínima capacitat per llegir en diagonal per prevenció, com que ha vist les paraules “escàndol” i “fortuna” en el títol, s’empassa les 300 paraules d’un article sobre la puja del preu de la mongeta tendra de temporada. Les descripcions dels vídeos de Youtube o TikTok segueixen el mateix camí.

Per sort, anirem aprenent, no? Només cal que llegim i mengem peix. Diuen que el iode és bo per al desenvolupament intel·lectual.

Com que vull que el meu cervell sigui més ràpid i eficaç he comprat algues marines de moltes maneres. Per fer sopa, cruixents i salades o per menjar en amanida un cop rehidratades, per exemple. Però a Sant Julià les algues no m’encaixen. Soc més de bledes.

I això que a Corea les trobo boníssimes. A les sopes que et serveixen damunt la taula tot bullint a tot drap, em senten de meravella.

A Corea el tofu és de seda. El preparen estofat amb talls de carn tendres de tant coure. Tot està bo. La costella de porc o algunes parts del porc, estan boníssimes, cuinades en salses quin nom us estalviaré i tan picants que acabes amb una faringitis. Crec que he menjat coses que no vull saber que he menjat.

Si vaig acabar menjant en sigdangs (restaurants familiars coreans), va ser en part “arrossegada” per una bona amiga. Com jo, s’apunta a una carrera de sacs si els sacs són coreans, i té fascinació pel menjar. En realitat és una fotògrafa de talent reconegut que va començar la seva carrera com a xef de cuina. En descobrir la seva passió per la fotografia va associar els dos mons i fotografia menjar com ningú. Retrata el llom lluent dels verats fumats de forma magistral. No és conya.

Ens vam conèixer en una setmana de conferències sobre Corea del Sud que es va celebrar a Ordino entre maig i juny del 2022. Una bona amiga va veure a la premsa l’anunci d’aquestes conferències i va córrer a dir-m’ho. Farta com devia estar de sentir-me parlar de sèries, pel·lícules, cosmètica i música d’aquella península partida en dos, va veure l’ocasió de “derivar-me” a algú altre que m’escoltés. Com que li vaig comentar que em feia una certa mandra pujar de Sant Julià a Ordino em va desenfundar un argument que em va posar en marxa: “Hi pots conèixer gent que també s’interessa per Corea com tu”. Bingo.

La qüestió és que vam parlar una mica en estar assegudes en cadires properes i ens vam passar els perfils d’Instagram. Ella va veure que entre els meus amics hi ha una escriptora i columnista coneguda en el món gastronòmic, la meva millor amiga del món mundial de la meva adolescència i la conversa es va fer fluida.

Jo havia vist un actor orellut en una sèrie “Something in the Rain” on no passa res però passa tot. Una sèrie on aprens que la col·lectivitat pot deixar l’individu més planxat que una coca de recapte.

Ella havia vist una sèrie sobre els cavallers Hwarang de l’època de Silla o Shila (VI a.C. – X d.C.) produïda per la KBS 2 TV, on apareix Kim Tae Hyung, “V” de la banda musical BTS. Aquest xicot no és que sigui guapo, no. És, guapíssim. Té una veu fosca i envellutada perfecta pel jazz emmoquetat.

Ella com jo, havia anat a parar al vòrtex etern de les sèries coreanes (K-Dramas). Fet i fet, les dues estàvem allà perquè havíem ensopegat amb BTS i les sèries coreanes.

Així que vam xerrar pels descosits i vam quedar en què havíem de quedar. I així ho vam fer. Poc després, a finals d’estiu, estàvem d’acord que havíem d’aprendre coreà. Ella ja tenia un viatge a Seul programat per anar a menjar i veure nois guapos [sic]. Jo sabia que tard o d’hora acabaria donant tombs per allà. La quadratura del cercle es va produir i al final hi vam viatjar juntes. En breu hi tornem. Aquell setembre vam aconseguir que una acadèmia de llengües impartís una classe de coreà. Els divendres a la tarda.

Allà vam conèixer una nova amiga afectada pels mateixos símptomes. Una noia que es va integrar una mica més tard a les classes perquè estava viatjant ... per Corea.

Riallera, kpoper i bona cuinera de plats asiàtics. Després d’una crisi greu causada per anys i panys de vida d’oficina emmotllada, va decidir fa uns mesos ensenyar el dit del mig ben alt a tothom, per dedicar-se a l’art. Bravo.

Com vaig dir en l’article de la setmana passada, Corea del Sud té una gran cultura, una història mil·lenària increïble, una llengua altaica -d’origen siberià- tot i que al segle II dC ja havien incorporat els caràcters xinesos. Li idea de poder-hi anar, passar-hi unes setmanes i conèixer-hi gent em fa molta il·lusió.

Però no hi viuria. No. Bé, amb pasta... No, tampoc.

Ja us escriuré algun altre capítol de la meva sèrie. Us aniré explicant les meves aventures les quals, entre altres coses, em van portar a aparèixer a la premsa coreana per culpa d’unes senyores xineses.

Fins a la setmana que ve!