“Vamos a analizar el lado oscuro de Cantinflas”, diu una veu on off profunda que surt de l’Iphone. Perfecte.

Tinc una dutxa italiana que tanca amb una mampara rígida transparent. Això em permet seguir el documental, l’entrevista, el blog, el vídeo, el podcast o el que sigui mentre em dutxo. Al costat de la mampara, hi ha una petita paret on deixo el dispositiu en horitzontal i així, sota l’aigua, puc seguir de prop el tema del moment. Mentre em poso la crema corporal, m’eixugo els cabells i aplico a la cara la rutina del tònic, essència, contorn d’ulls i el que calgui, acabo d’assabentar-me del “lado oscuro de Cantinflas” o engego nous misteris. Són infinits. En nombre i el fet de ser misteris, ja tenen aquesta qualitat.

L’amalgama de tota la informació de més o menys consistència que arribo a ingerir, faria de mi una tertuliana radiofònica desinformada de primera línia. Podria sostenir una conversa sobre una multitud de matèries de les quals he sentit coses a ratxes de 10, 20, 30 o 40 minuts. Algunes coses em semblen apassionants. D’altres les salto sense més ni més. L’algoritme i jo ens coneixem prou i hi ha confiança, així que anem afinant. Això sí, cal assegurar-se de les credencials dels responsables per no caure en un canal terraplanista o del què aconsellen untar amb mantega de coco els gossos en comptes d’aplicar-los crema solar. No m’ho invento. Mantega de coco, gossos i crema solar. I gent comentant la proposta. És fascinant.

“Quant a l’Àsia oriental, a la qual em vaig enganxar quan tenia 11 anys, va ser a conseqüència del llibre de Pearl Buck que em va regalar la meva àvia i des d’aleshores sempre més he procurat llegit i escoltar tot el que té a veure amb aquella part del món”

La curiositat que sempre he tingut, ni que sigui pel traçat del vol d’una mosca, m’ha portat en un parell d’ocasions a la vida, a seguir forat avall, un conill com el de l’Alícia. En comptes d’anar a espetegar al país de les meravelles, qui dit sigui de pas, de meravelles res, per a mi és un “tripi” de mal rotllo, vaig anar a espetegar, fa dècades, al món de la dansa clàssica i a la cultura de l’Àsia de l’est. Més aviat per la banda de la Xina. Japò per mi, té un no sé què sec i lleugerament antipàtic. Deu ser la mania que tenen d’envair els veïns... Ja em passarà.

La dansa, quan tenia 10 anys, va ser a conseqüència de la recomanació del metge per tractar els peus plans d’una de les meves germanes. Els meus pares van voler que l’acompanyés a les classes. Ella va acabar odiant-ho, com fa la gent normal amb dos dits de seny i jo vaig quedar enganxada per sempre més, malgrat els inconvenients. Encara hi soc.

Quant a l’Àsia oriental, a la qual em vaig enganxar quan tenia 11 anys, va ser a conseqüència del llibre de Pearl Buck que em va regalar la meva àvia. Des d’aleshores sempre més he procurat llegit i escoltar tot el que té a veure amb aquella part del món. A la facultat vaig cursar tots els crèdits oferts al seu voltant. Fins i tot “Antropologia de l’alimentació a l’Àsia de l’est”. No sé si encara s’estudia. Vaig memoritzar alguns dels molts rituals de la preparació del te. Em fa molta ràbia quan demano un te en un local i em porten l’aigua calenta a la tassa i el saquet al costat. Vaig aprendre el perquè de la disposició dels platets, d’esquerra a dreta, al voltant de la sopa i tot de coses més. El menjar és un canal de comunicació.

Quan estudiava tot això, en cap moment vaig imaginar que acabaria amb el teclat Hangeul (alfabet coreà), instal·lat al mòbil i a l’ordinador, parlant un coreà macarrònic amb més llacunes que Finlàndia i tenint un perfil de client a Korean Airlines amb “miles” acumulats.

La culpa, en aquesta ocasió, és un “conill de l’Alícia” anomenat Park Jimin, (es pronuncia Pac Jimin) membre de la banda BTS. El país de les “meravelles” i les cometes aquí haurien d’anar en negreta, és Corea del Sud. Dic en negreta perquè a la República de Corea hi ha meravelles, i hi ha problemes dels grossos, com a tot arreu.

Que què em va passar? Us ho explico.

Abril del 2021. En aquell moment, si tenies símptomes compatibles amb la Covid-19, passaves per un punt de recollida de fluids de les profunditats de la gola. Vaig tenir símptomes, em van rascar la gola, i vaig rebre una trucada. Em van dir que havia donat positiu i que, per tant, durant dues setmanes, m’havia de recloure a casa i fer burilles amb el producte del nas.

Estava feta una coca per la febre, l’avorriment i l’etern retorn de la pregunta ”què en faré de la meva vida?” Tenia Youtube obert les 24 hores, el vas d’aigua a la tauleta i innumerables boles de kleenex saltaven sobre el llit cada cop que em girava.

Em passava els dies i les nits lliscant el dit a la pantalla per fer passar els shorts -vídeos curts- que pràcticament no mirava. Estava catatònica perduda i tot m’era igual. Becs.

Un dels dies, a primera hora de la tarda, ho recordo per com entrava la llum de dia per la finestra, em va aparèixer a la pantalla un vídeo amb una rutina de ballet. Una simple diagonal per practicar salts. Sense més ni més. I vaig moure el dit per passar-lo cap al següent vídeo. Però... la música em va paralitzar. Per diferent.

Fa molts anys vaig veure una entrevista a Prince. Enorme artista. Li preguntaven què opinava dels creadors musicals novells. Va respondre: “Quant fa que una música no t’espanta?” Touché. Però molt touché. Per mi, simple consumidora, una música és bona quan em fa quedar quieta i he de prestar atenció. És quan em fa tornar enrere per tornar a escoltar a veure què té. Si realment m’agrada, cada cop que la sento, tinc tot de sensacions que m’evoquen coses que ni tan sols he viscut.

En aquell vídeo, per la rutina de ballet el tema que sonava era “Lie”, cantat per Jimin i inclòs en l’àlbum i la gira “Wings” de BTS del 2016. Vaig llegir la descripció del vídeo, vaig remenar les tripes de la xarxa i vaig descobrir BTS i el que penja... La música, el visual i els codis del fandom Em vaig veure a mi mateixa, com si la meva ànima flotés per sobre del meu cos i de les boles de kleenex, donant-me d’alta a Weverse i sent una army (fan) oficial. Toma. Ja. A la meva edat vetusta. Quan mai a l’adolescència havia enganxat un pòster enlloc. Jo, la que treballa amb Debussy per concentrar-se, la que combina Henry Purcell, George Gershwin i The Dave Brubeck Quartet entre altres a la seva playlist, jo, la del nas tapat i els pèls del cap emmotllats en el forat del coixí, vaig esdevenir l’army 28 milions i escaig.

Era el 2021. Ni quisqui en el meu entorn havia sentit parlar de K-Pop o de BTS (que em resisteixo a hores d’ara a catalogar de K-Pop). En qüestió de dies vaig dominar una bona part de la cultura del fandom d’aquests set artistes, farcits de talent i menystinguts per la seva aparença, de difícil explicació a casa nostra.

Només ho podia compartir amb una persona: la meva filla. Li vaig trucar i vaig anunciar: “La teva mare és fan de BTS”. No es va sorprendre, sap que em falta un quart d’hora. Em va respondre: “D’acord, el pas següent són els K-Dramas”. Jo li vaig dir allò de “Alaaa ui! No, què va! Hahahaaa!”

No sé quant temps va passar, unes hores o uns dies, fins que vaig escollir a Netflix una sèrie coreana, la vaig posar a rodar i vaig veure com un noi orellut, amb auriculars i abric llarg, anava amb bicicleta... Us estic explicant el meu A-Drama (A per Andorra) així que va per capítols.

Fins a la setmana que ve.