S’està posant de moda el caminar ràpid. Si es tractés d’una iniciativa d’Andorra Turisme, hauríem de parlar de ‘power walking’ donada la tendència als anglicismes de la societat pública. Els mitjans de comunicació es refereixen molt sovint de les virtuts de caminar.

Dissabte passat, ‘El Mundo’ explicava que hi caminades que cremen un 40% de calories mentre que el diari ‘Sport’ del mateix dia publicava un ampli article sobre el ‘Silent walking’ o caminar en silenci que sempre ha de ser més beneficiós que fer-ho cantant una cançó com ‘Sopa fría’ de M Clan i allò de “te fuiste a Moscú y me dejaste sin menú”. Hi ha el risc que qualsevol persona que es creuï en el teu camí t’exigeixi responsabilitats civils i penals.

Així que cal posar-se a caminar ràpid, en silenci, si és possible. S’ha de sortir de casa. I passar a formar part d’aquells que passegen a bon ritme estirant la gossa, els mateixos que van creure en aquella promesa dels seus fills de “no et preocupis pare, que nosaltres el traurem”, i encara no ha arribat el dia en què un d’aquests tarambanes s’aixequi aviat per passejar la Perla.

“No falten aquells que estan obsessionats amb les 10.000 passes diàries i interactuen amb el rellotge com uns Power Rangers”

En el recorregut, et creues amb dones que tresquen en grup amb rebeques de punt, ronyoneres i ulleres de sol de l’estil papallona com les de Kate Perry; altres, per anar a peu de Sant Julià a la rotonda de la Margineda, es posen el mateix xandall dels diumenges per fer la carn a la brasa al berenador de la Font de Comabella. No falten aquells que estan obsessionats amb les 10.000 passes diàries i interactuen amb el rellotge com uns Power Rangers de la sèrie de televisió. Res els atura. Ho tenen tot controlat. Segur que Dante va limitar l’infern a nou cercles perquè no coneixia ningú que tingués un Apple Watch.

Per altra banda, sempre hi ha algú que sembla que en comptes d’una ‘power walking’ sigui en una ‘walking dead’, com si fos un zombie. Però l’important és caminar. Continuar. Seguir. Malgrat el panorama. I si els que corren arriben abans, que vagin posant les cervesetes a la nevera, que després de la caminada ens les mereixem.

A més de les cerveses, que també treguin les tiretes de l’armari dels medicaments perquè les vambes ens han fet mal en algun dit o al taló. Són aquestes tiretes que acosten tant l’aristocràcia al poble, prova que el calçat nou ens provoca ferides i ampolles a tots, nobles i plebeus. Això obliga a fer els darrers metres del recorregut arrossegant els peus com si, en comptes del divendres de Tots Sants, fóssim a la Setmana Santa i portéssim el ‘Cristo de la Buena Muerte’ mentre maleíem el company que ens va dir que “res, si d’aquí a allà són cinc minuts”.

És l’etern optimista com el profeta Moisès que va encapçalar un grup caminant pel desert egipci durant 40 anys. Abans de començar el trajecte segur que els va dir: “La Terra Promesa és a cinc minuts a peu”.