L’evolució de les espècies tindrà aviat un nou marc d’estudi a Andorra per l’aparició d’éssers humans amb una tràquea d’acer inoxidable, un paladar de coure i una llengua de ferro. És fruit del costum dels establiments de servir el cafè (i els seus derivats, tallat, amb llet o cigaló) a una temperatura semblant a la de la forja amb què es van crear els Anells de Poder de Mordor. La mutació podrà generar imatges com la del poeta Joan Brossa quan encenia un cigar amb foc de la boca del faquir Kirman durant la presentació de les primeres Jornades Internacionals de Màgia de Mollet del Vallès el maig de 1991.
Ara que la gastronomia s’ha convertit en una branca de la metafísica (o del surrealisme), molts locals poden presumir tradicionalment de presentar el cafè a una temperatura a la qual el plom es fondria. També és una pràctica habitual a Espanya i que afecta els turistes desconeixedors d’aquesta forma de tortura.
Fins i tot hi ha un repte anomenat viral (però que és ben bé de babaus) que circula per diversos països i que consisteix a prendre’s un cafè en un bar espanyol. I el que passa dona peu a una estampa tan habitual com esgarrifosa: aquests ‘guiris’ als quals veiem sortir corrent dels bars amb la llengua fora, molt vermella, amb ulls esbatanats, tirant-se aire amb la mà a la boca, com si s'haguessin pres un batut de lava volcànica amb textura de quitrà.
Qualsevol dia, el Tribunal Penal Internacional intervindrà per acabar amb aquesta pràctica a Espanya mentre que a Andorra no es descarta una recomanació del Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura, previ pas a l’aprovació de l’acord d’associació. I de passada que algun comissari de Brussel·les per la (in)competència estudiï el perquè hi ha tanta diferència de preus d’un local a l’altre per un miserable i solitari cafè. Hi ha bars a un euro, a 1,10 a 1,20 i a 2 ( o més), com si l’hagués portat Juan Valdez amb el seu fill, la mula Juanita, l’oncle Juan i la música de los Guacharacos de Colòmbia. Sovint, a més de la temperatura de servei, t’arriba un líquid infecte, recremat i metàl·lic.
“El preu s’ha encarit molt a causa de la sequera al Brasil que afecta directament a la producció”
A sobre, el preu del cafè d’origen s’ha encarit molt a causa de la sequera al Brasil que afecta directament a la producció. Al pas que anem a banda de cremats per la seva ingesta, acabarem escurats de butxaca perquè l’acabarem pagant a preu de sang d’unicorn o de suposada sal de l’Himàlaia. Amb el cafè, i independentment de la temperatura d’ingesta o del preu, ha quedat clar que és dolent perquè augmenta la tensió arterial, tot i que prendre’n un o dos cada dia, pot reduir significativament el risc de patir un vessament cerebral segons un estudi d’una universitat de Suècia.
I així passa amb tot el que consumim que ofereix coses bones i dolentes, font de salut o de complicacions. Estem tan capficats en això que ens hem oblidat que la principal causa de mort és viure. O com cantaven els Pereza a ‘Dale a la guitarra’, “Échale caña a vivir que son dos días y tres cafés”. Però que no cremin.