Eric Clapton va fer un cover de la cançó “Change the world”(canviar el món) l’any 1996. En ella escoltem tot allò que faria si pogués canviar el món. DPR IAN va escriure l’any passat “Don’t go insane” (no et tornis boig). Si teniu curiositat per la cultura contemporània feu una recerca sobre el col·lectiu DPR i tindreu una mostra d’art independent per tastar.

Aquestes dues cançons m’acompanyen en els moments en què toca agafar aire i recordar l’educació que em van donar els meus pares. Em serveix, per exemple, per contenir una ona rabiüda envers els ciclistes que apareixen de cul davant meu a la carretera. Normalment els anuncia una cua. O te’ls trobes en agafar un revolt. Mouen el cul de dreta a esquerra. Un, dos. Un, dos. I una servidora, que allò que vol és arribar al seu destí, despatxar la feina i tornar cap a casa, també voldria moure el cul de dreta a esquerra. Un, dos. Un, dos. Però està lligada al seient del conductor d’un cotxe petit. Amb la bossa de mà oberta en el seient del costat per si necessita trobar a les palpentes les ulleres de sol i posar-les damunt les de conduir.

“I si cada cop que pensem que una cosa no està bé, amb el poder del pensament ho canviéssim? Uaaaa! Vuit mil milions de persones anirien canviant coses contínuament. Vuit mil milions d’opinions, de gustos, de necessitats, de desitjos”

Deixeu-me dir que no tinc estrictament res en contra de la pràctica del ciclisme. Tampoc en contra dels ciclistes. És la situació. Uns ens desplacem del punt A al punt B perquè necessitem C. Uns altres es desplacen perquè ... coses... s’hi dediquen, volen fer esport, jo què sé. La qüestió és que la via és de tots, però els usos a vegades tenen connotacions molt diferents. I toca allò de l’aigua i l’all, que diuen en castellà. Sobretot per prudència. Així que com canta DPR IAN no et tornis boja. Però si com canta Clapton, jo pogués canviar el món, els ciclistes haurien de pedalar per una via feta per ells. Clar que primer caldria modificar el territori. Però si poguéssim canviar el món, doncs endavant.

I si poguéssim? I si cada cop que pensem que una cosa no està bé, amb el poder del pensament ho canviéssim? Uaaaa! Vuit mil milions de persones anirien canviant coses contínuament. Vuit mil milions d’opinions, de gustos, de necessitats, de desitjos. En tot moment, tot a la vegada i a tot arreu. Crec que això que acabo d’escriure és el títol d’una pel·lícula. Tots voldríem la pau mundial, salut i prosperitat per a tothom, com diuen les aspirants a Miss. Però arribaria un moment el què, posem que al voltant de dos o tres milions de persones voldrien venjar-se de la “fúcsia” que li ha pispat el xicot o el marit (els xicots o els marits no són “pispables”, com les bicicletes mal aparcades). Posem per exemple, que tots els que no fossin budistes convençuts, voldrien molts diners al banc sense haver de fer res. Però el soroll de tanta gent rascant-se la panxa a la vegada resultaria molest. Rac, rac, rac..I al banc no hi treballaria ningú, total, els empleats serien milionaris. Posem per exemple que uns vint milions de persones volguessin i poguessin anar a les platges de les Maldives. Aixafarien els peixets de les aigües transparents i les Maldives deixarien de ser tan xules. Trist.

La qüestió és que en un moment donat, hauríem de fer un pensament i organitzar-nos. I arribarien les discrepàncies. I per acord o per la força sorgiria una nova forma de funcionament en la qual, al final, ningú podria fer allò que creu que ha de fer. Però i si la gent no vol creure i vol continuar fent allò que creu que ha de fer? I si no volem obeir?

Hauríem d’anar a buscar l’arma infal·lible. A prova del pas dels segles, les civilitzacions i les distàncies: la sacralització.

Ens dirien: és que això no ho manen els homens (sí, homens)! Ve de dalt de tot! Ho mana el de dalt de tot! Ah!!!! Doncs si és així...

Així ho expliquen a les nenes de Gàmbia. Un país quina assemblea ha donat el primer pas per despenalitzar una pràctica dictada des del sagrat. Així els ho expliquen quan amb una fulla d’afaitar els tallen el clítoris.