Des del moment en què vaig deixar la meva feina com a funcionària i em vaig posar a escriure en la taula de la meva cuina/menjador/despatx, em veig privada del moment ‘beauty’ del matí. Era pràcticament el millor d’anar a la feina. Engegar la ‘playlist’ i escollir cosmètics. A poc a poc i amb discreció, transformava el meu aspecte de cadàver exhumat per una prova d’ADN, en el d’una persona d’aspecte que no espanta al seu pas per la via pública.

Un aire alegre prové de moble on estan disposats els productes de bellesa per categories. Bases, primers, colorets, il·luminadors, en pols, en crema, paletes d’ombres d’ulls... (sospir). Tots acolorits, brillants i optimistes.

Ara, però, quan m’aixeco al matí, avanço amb passos confusos cap a la cafetera i potser, potser, en un gest d’autoestima, em rento les lleganyes dels ulls. Sort que quedo amb amics i amigues o tinc activitats fora de casa que em permeten pomponar-me i fer del mirall de l’ascensor un acompanyant simpàtic.

La llibertat de jugar amb els colors, les textures i els aromes és un dels plaers permesos a les dones sense que ningú s’estranyi. Si ho fa un home, és molt possible que s’hagi d’empassar reflexions i mirades. Recordo un viatge a un poble proper de la frontera amb Líbia. Alguns treballadors d’origen berber de l’hotel on m’allotjava, portaven les línies d’aigua dels ulls marcades amb ‘khol kajal’. Ho vaig trobar i ho continuo trobant atractiu. La mirada té expressió i força. Són majoria els homes sud-coreans que cuiden la seva pell i milloren amb discreció el seu aspecte gràcies a tònics i bases lleugeres de maquillatge. És ben considerat a nivell professional i social. Algú barbut i amb sobrepès difícilment trobarà feina. Serà percebut com algú sense autocontrol i deixat.

La preocupació per l’aspecte és una zona de llibertat femenina a casa nostra.

Us parlo d’una minsa zona de llibertat per les dones. Minsa. Però és que ara, la veritat, no en veig moltes més. Parlo a nivell planetari com sempre.

Quan tenia onze anys, la meva àvia materna em va regalar un llibre. No sé si és que em veia a punt de morir per avorriment intens o perquè em volia fer arribar un missatge. Però aquell llibre em va marcar per la resta de la meva vida.

“El resultat deixa cor i ànima planxats sota el pes d’una realitat a la qual estem tan acostumats que ens sembla que forma part del paisatge. Ni ens hi fixem. L’essència de la dona és l’esclavitud sense distinció de nivell social”

La seva autora, Pearl Buck, era la filla d’un missioner presbiterià nord-americà que es va instal·lar a finals del segle XIX a la Xina. Pearl va arribar a aquell país amb cinc mesos de vida i va créixer entre els més pobres de la població on estava la missió. La seva educació estava en mans d’un erudit xinès que li va ensenyar els grans llibres del confucianisme i els clàssics de la literatura clàssica d’aquell país. Parlava anglès, xinès i el dialecte de la seva zona. Quan va tenir l’edat adequada, va tornar als Estats Units per graduar-se a la universitat de Cornell l’any 1911. Ràpidament va tornar a la Xina. L’observació de la vida dels més pobres, dels camperols i sobretot de la vida de les dones li va donar el material necessari per escriure la trilogia La Buena Tierra. Aquesta obra literària va guanyar el premi Pulitzer l’any 1932 i l’autora el Nobel de literatura el 1938. Va ser la primera dona estatunidenca en guanyar el Nobel. Tant en aquesta obra com en la majoria dels seus llibres, és una dona la que parla al lector. El resultat deixa cor i ànima planxats sota el pes d’una realitat a la qual estem tan acostumats que ens sembla que forma part del paisatge. Ni ens hi fixem. L’essència de la dona és l’esclavitud sense distinció de nivell social. L’ús d’un ésser humà que quan no serveix, el millor que pot fer és penjar-se d’una biga sense molestar. Us en podria parlar moltíssim, d’aquestes novel·les, de la realitat en la qual es basen (el confucianisme) i de la seva continuïtat en molts aspectes de l’actualitat social de l’Àsia oriental.

He mirat tres vegades la sèrie sud-coreana La Manga Roja. Un relat històric molt ben produït, on es nota que comptaven amb un pressupost generós. Explica l’ascensió al tron del rei Jeonjo de Joseon (1752-1800). Intrigues, batalles i tot i tot. Però la trama inclou la vida d’un personatge tan real com el mateix rei: Uibin Sung (1753-1786). Va ser una treballadora/esclava que pertanyia al palau reial. La qüestió és que durant anys el rei Joenjo va intentar fer-ne la seva concubina. Ella va fugir de les intencions del rei com un youtuber de la Hisenda espanyola. Esdevenir la dona d’algú i encara més del rei, equivalia a no sortir mai més a l’exterior i no tenir cap més vida fora d’això. Mentre fos una simple minyona tenia un espai, una identitat i companyes. No volia renunciar a aquesta parcel·la de llibertat. La història va quedar escrita. No va tenir bon final.

Això pel que fa a l’Àsia oriental. Però sabeu tan bé com jo que arreu del món la situació és si fa no fa, o potser pitjor.

Només cal consultar la pàgina de l’ONU unwomen.org per entendre que fora d’alguns països occidentals, on la lluita continua al voltant d’aspectes com la igualtat salarial, el control sobre el propi cos, o el respecte en els tractaments mèdics, les dones tenen un valor que oscil·la entre el d’una cabra que ja no dona llet i un armari de contraxapat.

Cada cop que la meva mare tenia un bebè (en va tenir quatre), la seva mare, l’àvia que em va regalar el llibre de Pearl Buck, deia les paraules següents. “Una nena! Pobreta. Li tocarà patir”. Potser sí que volia fer-me arribar un missatge amb aquell llibre. Àvia, el missatge va passar.