Les biografies de les xarxes socials són la teva carta de presentació. Per això el més habitual, si és que el teu objectiu és que algú et segueixi o que arribi al teu perfil i es quedi, és escriure una biografia suggerent o cridanera, una descripció que capti l’atenció com el pentinat de Cucurella. Hi ha qui es decanta per una biografia més personal, detallant trets de la seva personalitat, altres tiren per la part laboral, descrivint la seva professió o la seva feina i els qui prefereixen alguna cosa mixta. I després existeix un perfil a les xarxes socials conegut com el ‘Ciutadà d’un lloc anomenat X’.
No es tracta d’un model de Tesla, una pel·lícula porno, el deu de la numeració romana, la incògnita d’un càlcul matemàtic, o algun personatge de l’anomenada policia patriòtica. És l’antic twitter. Doncs alguns dels seus ciutadans que opten per la cosa mixta tenen com a descripció personal una oració sintàcticament coherent però que no aporta cap especificitat sobre la seva personalitat.
Llegeixes la frase i podria pertànyer a qualsevol espècie d’ésser viu inclòs la iuca del teu despatx. Quan llegeixes un ‘El poder de sorprendre’ no saps si l’usuari d’X t’està parlant d’ell mateix, de la Festa Major de Sant Julià de Lòria, del seu cotxe o és un ministre del govern Espot promocionant la inversió estrangera.
Sovint són frases fetes, lemes publicitaris -sempre de grans companyies internacionals -, frases pseudoprofundes, generalitats, banalitats, oracions de sobre de sucre, sintagmes de galeta xinesa, frases de carpeta de classe de secundària, lemes de porta de bany en estacions de servei, expressions aparentment cultes i transcendentals que en realitat amaguen una lectura superficial sobre l'usuari en qüestió.
“Aquí estem, i continuem intentant fer-nos un lloc a cops de colze”
Però ara mateix X encara és un bar, entès com a lloc de sociabilitat i desencís com va escriure l’italià Claudio Magris, un que era de barra fixa i aixecament de vidre. Així que aquí estem, i continuem intentant fer-nos un lloc a cops de colze, rient, coquetejant, parlant com a lloros, vomitant, lluint el nostre enginy, venent-nos, exposant les nostres misèries, lamentant-nos, mosquejant-nos, cridant-nos, pegant cops de puny a la barra com a borratxos enfadats.
Diuen que la nefasta gestió d’Elon Musk acabarà amb l'aplicació, i els parroquians s'acomiaden i comencen a buscar un altre local on reunir-se. Però jo ja estic massa gran per canviar de bar. I aquí segueixo, lligat al tamboret, esperant que baixin la persiana mentre publico una altra piulada. A veure si, al final, tanquen el tuguri. Aleshores la frase de presentació està cantada: “l’últim que apagui el llum”.