Els Jocs Olímpics de París han estat els de les banderes. Els esportistes que han guanyat una medalla se les han posat de capa o a la cintura mentre que la gent els ha saludat com aquells nens de l’anunci de Tulipán i l’helicòpter. Els petons del tenista Carlos Alcaraz a la bandera petita que portava a la samarreta l’han convertit en un gran patriota. Fins i tot no han faltat articles a la premsa en què asseguren que “porta Espanya en el cor”. I és que quan hi ha un esdeveniment esportiu poca conya amb Espanya. Si no que li ho preguntin a la saltadora de triple salt, la gallega Ana Peleteiro víctima d’un linxament mediàtic amb l’acusació de tapar expressament el nom d’Espanya amb el dorsal. “És una mala espanyola i, a sobre, sense medalla” escrivia un cavernícola a l’antic twitter.

“Hi ha ha gent que porta l’espanyolitat als peus com Esperanza Aguirre que juga al golf amb mitjons amb la bandera espanyola”

 L’explicació de la pròpia atleta és que es va posar el dorsal al pit perquè en el descens d’un salt cap a la sorra se li van clavar els imperdibles a la panxa. La història de l’esport espanyol està plena de suposats mals patriotes amb casos tan esperpèntics com el del porter Luis Miguel Arkonada que, amb la selecció, jugava amb mitjons blancs en comptes dels que tenien la bandera espanyola. En canvi, al contrari d’Alcaraz que porta Espanya al cor, hi ha gent que la porta als peus com l'exministra i expresidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre que juga al golf amb mitjons amb la bandera espanyola. Possiblement perquè ha trobat que és l’única manera de tenir el país als seus peus.

La podem imaginar cantant, amb Marujita Díaz de fons, la ‘Banderita’ de ‘Las corsarias’. El rei Alfons XII, que va haver de marxar d’Espanya cames ajudeu-me, deia que la cantava en afaitar-se, una bona idea per tallar-se la cara.

Mentre, els esportistes espanyols han continuat lluint banderes i espanyolitat en aquesta inflamació patriotera, els seus compatriotes passegen per París. És una raça viatgera ja que, històricament, hi ha exemples com els de Cristóbal Colón qui, per cert, va descobrir Amèrica d’una forma molt hispànica: perdent-se. Els espanyols a l’estranger s’acostumen a queixar del temps i dels horaris.

De fet ho critiquen tot i, especialment, que encara no s’hagin pogut prendre un tallat a la capital francesa. Alcaraz és el seu ídol perquè ha parlat molt de la importància de representar Espanya a la cita olímpica. En un moment de la final contra Novan Djokovic va cridar després d’un punt perdut: “¡Hostia puta!”. Això sí que és ser espanyol i no tanta bandera.