Viatjar amb avió fa molt respecte, però encara més haver de passar per l’arc de seguretat d’un aeroport com el JFK i que piti amb el risc que un segurata negre de 2 metres d’alçada i tots els quilos del món et posi en una habitació sense finestres. Li va passar al ballarí Antonio Canales fa alguns anys. No recordem la llista dels reis visigots, però això ho tenim ben present: disset hores tancat en un soterrani de l’aeroport.

També recordem la pel·licula ‘Aterra com puguis’, que es va estrenar el 1980, dirigida per Jerry Zucker, David Zucker i Jim Abrahams en l’època daurada de l’humor absurd dels Monty Phyton o el ‘Saturday Night Live’ de la cadena nord-americana NBC. El film narra les incidències còmiques del vol 209 de la Trans American de Los Angeles a Chicago. En el cas de les connexions d’Air Nostrum entre la Seu d’Urgell i Madrid sovint és ‘Aterra on puguis’, a Alguaire, a Barcelona o qualsevol dia podria ser “donde Cristo perdió el porro”, que diria Melendi.

“Les d’aquests vols d’Air Nostrum són aventures i no les de Marco Polo o les del periodista gal·lès Sir Henry M. Stanley per trobar el Dr. David Livingstone”

Les d'aquests vols d'Air Nostrum són aventures i no les de Marco Polo o les del periodista gal·lès Sir Henry M. Stanley per trobar el Dr. David Livingstone, un missioner escocès presumptament perdut a l’Àfrica. En cas de boira, que es faci de nit o que hi hagi mal temps una part del trajecte s’ha cobert en autobús des de Barcelona fins a la Seu d’Urgell, cosa que provoca que el viatger arribar tan cansat a casa com Odisseu després del seu periple de vint anys. A diferència d’ell amb el seu quisso Argos, és possible que als viatgers no els reconegui ni el seu gos.

Aterra on o com puguis també fa que cada vol d’Air Nostrum sigui, en realitat, una ficció dels Zucker i Abrahams, i que en qualsevol moment pugui sortir de la cabina un ninot inflable abraçat a una hostessa ballant una muiñeira o Javier Gurruchaga cantant amb l’Orquesta Mondragón allò de “Viaje con nosotros a mil y un lugar”. Al catàleg de la venda a bord i a banda dels tradicionals rasca i guanya hi hauria perfums, cremes, productes de maquillatge, bijuteria, prestatgeries, taules, retroexcavadores, ampolles d’Anís del Mono, cotxes d'alta gamma, condons, globus aerostàtics, un caça F-22 Raptor, pèl de Marilyn Monroe, banyes de rinoceront, un condensador de fluxos, petroli, i armes de la Segona Guerra Mundial.

El Govern va anunciar dimecres passat la licitació per al llançament d’una nova ruta aèria entre l'aeroport d’Andorra-la Seu i Palma de Mallorca. Són mesos en què a l’illa només hi van els de l’Imserso, i els vells Florentino i Fermina d’‘El amor en los tiempos del cólera’ de García Márquez, i George Sand que per això va escriure el quadern de viatge autobiogràfic ‘Un hivern a Mallorca’.  I és que allà, malgrat el ‘balconning’, els alemanys, els viatges de final de curs, i els cubates de garrafa s’hi ha d’anar a l’estiu.

Segons qui sigui l’adjudicatari, aquest hivern poden haver-hi més cancel·lacions, els retards d’algun vol perquè un passatger porta més ensaïmades (de cabell d'àngel) del compte, i els aterratges en un aeroport d’aquests de mala mort i nom impronunciable que el baix cost de Ryanair ha propulsat a la fama, com Ouarzazate,

Però no passarà res, perquè al capdavant de la torre de control sempre hi haurà el Lloyd Bridges d’‘Aterra com puguis’ amb un pot de Loctite Super Glue-3 a la mà mentre algun agre controlador aeri li suggereix no encendre els llums d'aterratge, perquè “això és exactament el que esperen que fem”. Serà després que l’aire condicionat de l’aparell hagi intentat criogenitzar els passatgers que estaran volant cap a la Seu d’Urgell amb la incertesa d’on aterraran, però amb la certesa que enganxaran un bon refredat.