Quan una persona, sigui física o jurídica, té algun conflicte privat amb una altra persona, és ús i costum, molt arrelat en aquest país, acudir a la Batllia, amb el cost que comporta tant de diners com, sobretot, de temps. Tothom que hagi hagut d’acudir als tribunals de justícia civil coneix quan el seu assumpte es registrarà a la Batllia, però, mai podrà imaginar-se el temps que trigarà a tenir una sentència definitiva i ferma. Aquestes dilacions en la durada raonable dels processos judicials, que infringeixen el dret reconegut a l’article 10 de la Constitució d’Andorra, és un problema endèmic no sols dels tribunals de justícia andorrans, sinó també, i molt més dels països del nostre entorn. Aquest problema no respon a la deixadesa dels recursos humans i materials que es disposen, sinó a una manca suficient d’aquests, encara que els batlles i magistrats tenen una formació i qualificació molt excel·lent, que queda reflectida en els autes i sentències que dicten. Tot justiciable desitja obtenir una sentència -sigui o no favorable- degudament raonada, congruent amb les seves pretensions i fonamentada en dret, però no s’ha d’oblidar que, l’excessiva càrrega de treball que deuen suportar els batlles i magistrats, impedeix que el temps es compleixin, en molts assumptes, en una durada raonable.

Moltes persones ignoren l’existència de formes alternatives de resolució de conflictes, com poden ser la mediació, la conciliació i l’arbitratge, o en recelen sense cap mena de causa. En aquest article em centraré en l’arbitratge.

“Tot justiciable desitja obtenir una sentència -sigui o no favorable- degudament raonada, congruent amb les seves pretensions i fonamentada en dret”

Andorra, des de l’any 2014 té una llei d’arbitratge (Llei 47/2014, del 18 de desembre, d’arbitratge del Principat d’Andorra) que en la seva exposició de motius textualment diu: ‟L’arbitratge ha tingut un fort arrelament al Principat d’Andorra com a mecanisme de resolució de controvèrsies. La preocupació de l’arbitratge ve d’antic, com es desprèn d’algunes màximes del Manual Digest (capítol VI): ‘Pero se deu advertir; que los Batlles deuen procurar quelas parts no pleidegin, sinos, que se Compongan, y no tingan Verbal, o que deixen sas Questions a declaració de Arbitres, Cedint los Batlles per lo amor ala quietud, y be publich cedir asos particulars interesos, que tindrian enlas declaracions, y sas Sequelas.’ˮ En aquest sentit, històricament, els capítols matrimonials o els testaments han previst clàusules que remeten a l’arbitri d’un tercer (‟home boˮ) per resoldre les eventuals controvèrsies que es puguin produir en aquest àmbit. També ha estat habitual que en els estatuts de les societats mercantils o de les comunitats de copropietaris s’hagin inclòs convenis per resoldre les controvèrsies mitjançant l’arbitratge. L’objecte d’aquesta llei el recull l’article 1 que diu: ‟L’objecte d’aquesta Llei és la regulació de l’arbitratge, entès com el procediment en virtut del qual les parts sotmeten voluntàriament una o diverses controvèrsies entre elles, abans de sorgir o després d’haver sorgit, a la decisió d’un tercer o tercers independents i imparcials i denominats àrbitres. L’àrbitre o els àrbitres són nomenats, directament o indirectament, per les parts que, per mitjà d’un procediment igualment convingut per elles, resolen les esmentades controvèrsies sobre la base de les al·legacions fetes i les proves practicades, mitjançant una resolució (laude) que les parts accepten com a final i executiva i que equival a una sentència judicial fermaˮ. És a dir, el laude arbitral és l’equivalent a una sentència judicial i gaudeix del mateix caràcter executiu.

Els beneficis principals que té l’arbitratge es poden resumir en què és consensual, és a dir, que sols té lloc per acord de les dues parts. Que les parts són les que designen l’àrbitre que, quan l’arbitratge no sigui d’equitat, haurà de tenir la condició de jurista. Que les parts tenen una activa participació en el procediment arbitral (dret aplicable; idioma, i lloc de l’arbitratge) i l’especialització de l’àrbitre. És un procés confidencial (article 13 de la Llei 13/2018 del Tribunal d’Arbitratge del Principat d’Andorra) i molt més abreviat que un litigi judicial, ja que el termini per decidir la controvèrsia és de sis mesos. Les matèries que poden ser objecte d’arbitratge són les que siguin de lliure disposició segons el dret aplicable, per això, és important establir una clàusula de submissió a l’arbitratge, especialment, en la constitució de societats de capital, testaments, estatus de comunitats de propietaris, etc., i els qui tenen l’oportunitat de plasmar aquest tipus de clàusula arbitral són els propis notaris que, amb el seu assessorament legal, poden influir als atorgants de les escriptures per incloure la mateixa.