Sóc Mercè Escrig. Vaig arribar al 2008 com coordinadora d’infermeria del bloc quirúrgic, vaig viure grans moments tot i la tensió que hi ha sovint. Sempre he volgut que els professionals creixin.
Passats quatre anys el personal em va sorprendre amb un sopar sorpresa en fer 50 anys.Vàrem passar moments molt entranyables i al llarg dels anys també desagradables.
Amb els anys també a Urgències, bona gent,recordo un dia límit on la pressió assistencial era molt gran i tots els professionals varen respondre. Recordaré també sempre al coordinador d’infermeria que diàriament i a la mateix hora em feia el ‘reporting’ del dia.
A la UCI, el personal sempre amb pacients crítics que molt sovint es mouen entre la vida i la mort, vull destacar la gran humanitat de tot el personal i de l’equip mèdic, sempre amb un somriure i bromes entre nosaltres.
Última etapa: El Cedre
El 2 d’abril del 2019 se’m demana d’anar al Cedre i fer la substitució de la baixa per malaltia de la coordinadora (a la que li desitjo el millor). El projecte per implementar l’atenció centrada en la persona era molt engrescador i pel qual m’havia format. Com que la vida segueix, vaig començar amb molta empenta i il·lusió. Des d’un inici no em varen donar l’oportunitat de conèixer al personal ni ells a mi, i... la barrera va existir des del dia que vaig posar els peus al Cedre i vaig executar uns canvis organitzatius.
S’ha d’estar bé amb un mateix i per no estar d’acord amb les decisions preses, el més fàcil ha estat difamar i enviar dia darrera dia informació falsa a la premsa, xarxes, etcètera. I actuar per darrere. Maneres de fer que no estaran mai en els meus valors
Una organització no és casa nostra. S’ha de garantir als usuaris que hi viuen, el confort, l’alegria, les cures i fer que la vida d’ells sigui el més semblant a la que feien a casa, però cada un d’ells té una història de vida i unes famílies i els professionals hem d’actuar amb rigor i responsabilitat, respectant les normes i directrius pel bé d’ells i dels companys de treball. Sense preferències ni caure en fer greuges comparatius.
Actuar per odi o revenja no serveix de res, a la llarga es torna en contra.
S’ha d’estar bé amb un mateix i per no estar d’acord amb les decisions preses, el més fàcil ha estat difamar i enviar dia darrera dia informació falsa a la premsa, xarxes, etcètera. I actuar per darrere. Maneres de fer que no estaran mai en els meus valors.
Als residents: gràcies per les lliçons de vida que m’han demostrat.
Als familiars: el fet de tenir els padrins ingressats i el patiment que senten fa que siguin molt exigents i el personal ho hauria d’entendre; amb respecte es pot dir tot.
Als polítics: per a ells no he tingut valor, malgrat la dedicació i esforç. Bona iniciativa formar la comissió per l’anàlisi de la crisi “sempre per la millora”.
A la premsa: he estat quasi un any sortint a les portades. No sóc una persona pública i us heu permès publicar tot allò que us ha arribat sense contrastar, amb mentides, difamació i humiliació. Només us demano respecte a les persones.
Difamar és delicte. No val tot, no es pot ensorrar gratuïtament a les persones, amb una dignitat, trajectòria professional guanyada a base d’esforç, formació i experiència.
Voldria agrair al SAAS, especialment al director general, el doctor Josep Maria Piqué, que sempre ha confiat en mi, mai no m’ha tancat la porta i sempre ha estat comprensiu amb les diferents situacions en les que m’he trobat, però els projectes s’inicien i per molts motius es poden torçar. Sempre hi ha superiors.
Vull demanar disculpes si en algun cas he pres decisions equivocades que hagin perjudicat a algú; en cap cas s’ha fet intencionadament i probablement ha estat fruit de mancances, pressions, ordres, indicacions…
Gràcies a l’àrea de persones, al servei de compres, farmàcia, comunicació, personal de CMA i curta estada, secretariat de direcció i administratiu i d’admissions, manteniment i electromedicina… Sempre amb un somriure han estat facilitadors a qualsevol demanda que els he fet, i si no s’ha pogut resoldre hem buscat la millor solució possible. Gràcies a tothom.
La vida és canvi i avui tanco una etapa, m’enduc grans records: els sopars en petit comitè dels companys del bloc quirúrgic, l’acolliment dels amics de Sant Julià amb els quals cada any sens falta gaudíem de les festes de Canòlich i de la festa Major fins sortir el sol.
M’enduc dos amics i una amiga incondicionals que han estat sempre al meu costat en els moments difícils i en d’altres m’han fet sentir la millor dona del món.
Els que em coneixen saben que sempre he dit que la vida és canvi i que hem de sortir de la nostra zona de confort.
Vull demanar disculpes si en algun cas he pres decisions equivocades que hagin perjudicat a algú; en cap cas s’ha fet intencionadament i probablement ha estat fruit de mancances, pressions, ordres, indicacions… Quan es prenen decisions hi ha la possibilitat d’equivocar-se, però sempre he actuat amb responsabilitat .
I finalment vull fer un agraïment al meu fill Cesc i a la meva mare, Mercè, que en el seu moment varen ser generosos en quedar-se sols perquè vingués a treballar a Andorra i ara també m’encoratgen a començar una nova etapa.
Una andorrana de ‘cor’.