Aquest article sorgeix d’una conversa durant un sopar lluny d’Andorra, on vaig coincidir amb diverses persones d’Europa: d’Anglaterra, Alemanya, França, Malta i també Andorra. Jo era l’únic que passava dels 30 anys i em va sorprendre veure com les preocupacions que tinc als 60 anys eren compartides per aquells joves davant meu.
Malgrat la diversitat de procedències, tots compartien la mateixa inquietud per la direcció que està prenent Europa. Eren joves amb estudis i interessos diversos, però amb una preocupació palpable per l’ascens de l’extrema dreta. Curiosament, no mostraven un rebuig absolut, sinó que ho justificaven com una resposta a la desconnexió entre els governs i la realitat ciutadana. Em va impressionar adonar-me que aquest sentiment de descontentament i alarma no és propi d’una generació concreta, sinó una inquietud transversal.
També em va sorprendre la seva visió sobre la immigració. Veien amb bons ulls la generositat cap als immigrants, valorant els gestos d’humanitat, però també eren conscients que aquesta obertura, sense una gestió equilibrada, pot desestabilitzar les societats. Reconeixien que la manca d’una gestió eficient crea tensions que contribueixen a la deriva dels seus països.
Aquest intercanvi em va portar a reflexionar sobre com persones de diferents edats i nacionalitats perceben un futur incert per a Europa, on la solidaritat i la cautela semblen enfrontades.
A Andorra, tot i que alguns no en siguin conscients, vivim dins d’una bombolla que ens protegeix de les tensions i problemàtiques del món exterior. És un luxe que pocs països poden oferir, un reducte de qualitat de vida que ens permet gaudir d’una estabilitat gairebé intacta. Mentre Europa es veu colpejada per les creixents crisis socials i sanitàries, nosaltres ens mantenim, en bona part, al marge d’aquests conflictes. Però aquesta bombolla, per ser realment sostenible, requereix més consciència i menys passivitat.
Això, però, no vol dir que aquí tot sigui perfecte, ni de bon tros. Hi ha aspectes que necessiten millorar, i els que tenim aquesta consciència de país som els primers a voler canvis positius.
El que preocupa, però, és que moltes vegades aquestes queixes tan mediàtiques, sovint esperonades pels mitjans de comunicació, especialment espanyols, generen per part de la nostra administració una resposta massa precipitada i poc treballada. Aquests “pegats”, insuficientment analitzats, poden acabar deteriorant o desestabilitzant altres aspectes molt més importants per a la nostra qualitat social i empresarial.
“La nostra estabilitat i qualitat de vida no són fruit de la casualitat, i cal que siguem conscients de les nostres prioritats, valorant el que ens fa diferents i actuant per mantenir-ho sense caure en la passivitat ni en la queixa constant”
Si volem conservar allò que fa d'Andorra un país únic, caldria pensar sempre en el conjunt i, sobretot, pensar a llarg termini i no només a curt. És fonamental prioritzar els valors i l’estabilitat que ens defineixen, en lloc de centrar-nos únicament en demandes immediates que poden ser, al final, solucions temporals de continuïtat difícil.
Quan veig les queixes quotidianes sobre tota mena d’assumptes, penso que no som del tot conscients d’on som. No és que les queixes no siguin vàlides, evidentment, si no demostrem el nostre desacord en certs temes, les coses no evolucionen, però de vegades em pregunto si ens comparem prou amb el que passa a la resta dels 49 països europeus.
Tret dels petits estats i Suïssa, a Europa, les preocupacions més comunes inclouen l’augment de la inseguretat, la pressió d’una immigració descontrolada, la precarietat creixent dels serveis públics essencials com la sanitat, i la càrrega dels impostos que recau cada cop més sobre els ciutadans. Veiem, a més, un degoteig constant d’empreses que marxen dels seus països ofegats per uns impostos ja incontrolats, cosa que afecta l’ocupació i l’estabilitat econòmica de moltes regions.
Comparar-nos amb aquest context és un exercici que alguns prefereixen ignorar, però que és vital si volem conservar el que tenim. La nostra estabilitat i qualitat de vida no són fruit de la casualitat, i cal que siguem conscients de les nostres prioritats, valorant el que ens fa diferents i actuant per mantenir-ho sense caure en la passivitat ni en la queixa constant.
El repte no és la quantitat de persones que arriben al país per residir, ni la gran necessitat de treballadors immigrants per mantenir la nostra economia. El veritable desafiament recau en les normes i lleis que defineixen qui pot formar part d’aquesta comunitat i amb quins propòsits.
Aquells que arriben amb la voluntat d’aportar i construir han de ser benvinguts i haurien de sentir l’hospitalitat característica d’Andorra. En canvi, per a aquells que venen amb l’únic objectiu de beneficiar-se del sistema sense contribuir-hi, caldria un enfocament més clar i contundent. Aquesta claredat no és un signe de duresa ni de radicalisme, sinó de responsabilitat col·lectiva.
És cert que a Europa, molts ciutadans, veient la degradació de les seves ciutats, la brutícia, la inseguretat i, frustrats amb la inacció dels seus governs, estan girant cap a opcions polítiques extremes, no perquè abracin ideologies radicals, sinó perquè senten que el seu benestar i la seva seguretat estan en joc. Aquesta realitat ens demostra que, per preservar el nostre model de pau i estabilitat, Andorra ha d’actuar amb fermesa i anticipació.
En aquesta línia, també és rellevant reflexionar sobre les propostes que algunes forces polítiques presenten al Consell General, sovint amb millores enlluernadores. Ningú posa en dubte que la ciutadania desitgi millores, però també és cert que la ciutadania no és ingènua i sap que tot té un cost. Es troba a faltar una visió clara sobre com es finançarien aquestes mesures: si s’ajustarien altres partides o bé s’optaria per augmentar les cotitzacions a la CASS o incrementar els impostos. Sense una explicació transparent d’aquests aspectes, aquestes propostes es perceben més com vendes de fum que com solucions reals i viables.
Protegir la nostra bombolla no significa aïllar-nos, sinó aplicar les normes que assegurin un creixement ordenat i segur. Ser conservadors en aquest sentit no implica un immobilisme polític, sinó la determinació de mantenir l’essència que fa d’Andorra un país únic. I no és només responsabilitat del govern; com a ciutadans, també hem de defensar aquest entorn actiu i conscientment, sense esperar que tot es resolgui sol.
Europa ens mostra que un sistema pot decaure quan no s’actua a temps. Per això, si volem que Andorra segueixi sent un exemple de seguretat i qualitat, no podem relaxar-nos ni cedir a la passivitat. És necessari actuar i establir límits clars perquè el nostre país no acabi absorbint els mateixos problemes que Europa intenta, sense èxit, controlar.