Esperant que m’atenguin al CAP, un home entra demanant hora per vacunar la seva filla. La senyora que l’atén li pregunta pel darrer vaccí que es va posar a la criatura. “La veritat és que no ho sé. Aquestes coses les domina més la meva dona”, respon, i procedeix a telefonar-li per preguntar-li-ho.

L’escena em fa pensar en les dones del meu voltant, dones que dominen de vacunes infantils, de l’estat del rebost i de la marca del pinso del gos o del detergent de la roba. Són les dones que ens fan aquells regals d’aniversari tan ben trobats i que saben el menjar que més ens agrada, les que porten al dia l’organització de la llar. Són també les que donen indicacions a la resta: “falta comprar paper de vàter” o “el nen necessita una bata nova. La podràs comprar tu?"; les autèntiques altes directives de l’esfera privada i familiar.

“Cada 8 de març, el Dia Internacional de les Dones, celebrem les fites que hem aconseguit en matèria d’igualtat de gènere i reivindiquem les fites que encara ens falten per assolir. Per exemple, la igualtat real en el repartiment de les tasques de cura i domèstiques roman encara a l’horitzó”

Cada 8 de març, el Dia Internacional de les Dones, celebrem les fites que hem aconseguit en matèria d’igualtat de gènere i reivindiquem les fites que encara ens falten per assolir. Per exemple, la igualtat real en el repartiment de les tasques de cura i domèstiques roman encara a l’horitzó. Tot i que cada vegada hi ha més corresponsabilitat a la llar, la bretxa de gènere en aquest àmbit continua sent molt present també a Andorra. L’any 2021, les dones de 25 a 39 anys declaraven dedicar, de mitjana, cinc hores més que els homes a les tasques domèstiques, segons l’enquesta realitzada per l’Observatori Social. Una bretxa mitjana de cinc hores setmanals en plena etapa de desenvolupament personal i professional. D’aquestes tasques de cura no remunerades, les més difícils d’identificar són aquelles que demanen un esforç que no es veu a simple vista: pensar què s’ha de netejar o què fa falta comprar, planificar àpats o preveure la roba neta que les criatures necessitaran per anar de colònies. Es tracta de la càrrega mental dels treballs de cures, una càrrega que recau majoritàriament en les dones i que suposa una inversió en temps que s’arrossega al llarg de la vida. Precisament perquè aquesta càrrega és mental, està més invisibilitzada. Però no es tracta simplement que els homes ajudin més a les dones amb les tasques de cura, sinó que la responsabilitat i la iniciativa siguin compartides.

Als poders públics els toca promoure i sensibilitzar sobre la corresponsabilitat plena en l’àmbit familiar, tal com es recull a la Llei per a l’aplicació efectiva del dret a la igualtat, que des de Concòrdia ens comprometem a desenvolupar reglamentàriament. A casa, ens toca posar-la en pràctica i, sobretot per aquelles persones que tenim criatures, ser-ne un exemple constant per a les generacions que creixen. Si volem una participació plena de les dones a la societat i a les posicions de responsabilitat als llocs de treball, les hem d’alliberar de les direccions de les llars.