Teniu algun electrodomèstic a casa que faci més de 45 anys que us continuï funcionant? Sense voler presumir de dots de vident, estic gairebé segur que gairebé ningú de vosaltres en té cap. Però a més de 24.500 milions de quilòmetres, tenim una nau espacial viatjant a 17 km/s, dissenyada als anys 60 i principis dels 70, amb una tecnologia obsoleta avui en dia, que encara funciona i que ara de nou, ens torna a enviar dades valuoses. Es tracta de la Voyager 1, que va sortir de Cap Canaveral el 5 de setembre del 1977, fa més de 46 anys i que després de mesos en els quals només enviava dades sense sentit, ara s’ha pogut reparar i recuperar, tot i la gran distància que ens separa d’ella.

El viatge va començar, en realitat, el 1964 quan Gary Flandro, un enginyer aeroespacial treballant al Jet Propulsion Laboratory (JPL), va descobrir un alineament de Júpiter, Saturn, Urà i Neptú que es produiria a finals del 70 i que permetria visitar aquests 4 planetes utilitzant un mínim d’energia. La NASA no va perdre aquesta oportunitat de «Grand Tour» dels planetes externs del sistema solar i va posar en marxa el programa Voyager, usant la tecnologia i l’experiència adquirida amb l’exitós programa Mariner que havia explorat Mercuri, Venus i Mart. El 1972, les missions Mariner 11 i 12 van ser renomenades Voyager 1 i 2, amb l’objectiu per la primera de visitar Júpiter, Saturn i el seu gran satèl·lit Tità, i per la segona d’efectuar la gran volta de tots els planetes gasosos gegants fins a Neptú.

Les sondes de 773 kg van ser dissenyades com un compendi de tota la tecnologia espacial dels anys 70. Es van pensar per resistir en les dures condicions de l’espai, a gran distància del sol. Justament a causa d’aquesta distància no es podien fer ús de panells solars per alimentar-les en corrent elèctric i es van instal·lar 3 generadors elèctrics amb radioisòtops carregats de plutoni-238. En un dels costats, Carl Sagan va aconseguir col·locar un vinil daurat que porta gravat una col·lecció d’imatges, sons i músiques representatives de la Terra incloent-hi també els pensaments de la seva futura esposa i col·laboradora Ann Druyan. Un missatge-testament de la humanitat a destinació de qualsevol hipotètica civilització que les sondes puguin trobar en el seu viatge.

La Voyager 1, tot i sortir més tard, va arribar primer a Júpiter, el 5 de març del 1979, per seguir cap a Saturn i Tità el 12 de novembre del 1980. La Voyager 2 per la seva part passava per Júpiter i Saturn uns mesos més tard, per seguir cap a Urà el gener del 1986 i Neptú l’agost del 1989. Les observacions efectuades per les dues sondes sobre els planetes gegants gasosos del nostre sistema solar van canviar completament el nostre coneixement sobre aquests mons i avui en dia encara són completament d’actualitat.

Ara sabem, però que el «Grand Tour» dels planetes gasosos no va ser el final de la missió, sinó només l’inici. Acabada la missió principal, el funcionament impecable de les dues sondes va permetre expandir la missió més enllà del que mai s’havia pogut imaginar. Les Voyager es dirigien ara cap als límits del sistema solar. Més ràpida, La Voyager 1 va arribar primera a una frontera que mai havia creuat un giny creat per l'home, l’Heliopausa. El 2012, passava aquest límit, sortint així de la bombolla d’influència solar, i entrant a l’espai interestel·lar on les partícules provinents del vent del Sol ja no dominen l’entorn sinó en majoria s’hi troben partícules provinents de tot l’univers. És una zona d’alta radiació i de baixa densitat, però que es troba encara lluny de les regions externes del nostre sistema solar, com el núvol d’Oort, el principal reservori d’on provenen els cometes de llarg recorregut que regularment s’acosten al Sol.

Durant tots aquests anys, els enginyers han sabut treure tot el suc de la tecnologia, ara obsoleta, amb la que es van fer les Voyager, que ha sabut resistir el pas del temps i de la radiació. En un darrer «tour de force» ara han aconseguit una nova fita que semblava impossible. La Voyager 1 va deixar d’enviar dades llegibles de ciència i enginyeria a la Terra el 14 de novembre del 2023, tot i que els controladors de la missió van comprovar que la nau encara estava rebent les seves ordres i operant normalment. Al març, l’equip d’enginyeria de la Voyager al JPL va confirmar que el problema estava relacionat amb un dels tres ordinadors a bord, anomenat subsistema de dades de vol o FDS. L'FDS és responsable d’empaquetar les dades científiques i d’enginyeria abans d’enviar-les a la Terra, un procediment primordial per poder transmetre-les.

Van descobrir que un únic xip responsable d’emmagatzemar una part de la memòria del FDS, inclòs bona part del programari de l’ordinador del FDS, havia deixat de funcionar. La pèrdua d'aquest codi va deixar inutilitzables les dades científiques i d’enginyeria. Com que no van poder reparar el xip, l’equip va decidir col·locar el codi afectat en un altre lloc de la memòria de l’FDS. Però cap ubicació era prou gran per a contenir el codi íntegrament, així que van idear un pla per dividir el codi afectat en seccions i emmagatzemar-les en diferents llocs de l’FDS. Perquè aquest pla funcionés, també necessitaven ajustar aquestes seccions del codi per garantir que totes continuessin funcionant com un conjunt i actualitzar la ubicació del codi en la resta de sistemes del FDS.

El 18 d’abril van començar a enviar, a la nova ubicació, el codi responsable d’empaquetar les dades d’enginyeria de la nau espacial. El senyal de ràdio que permet comunicar-se amb la sonda triga aproximadament 22 hores i mitja a arribar i 22 hores i mitja més perquè la resposta torni fins a la Terra. Així doncs, no va ser fins al 20 d’abril quan l’equip de vol de la missió va poder comprovar que, per primer cop en cinc mesos, rebien les dades d’enginyeria correctament i van poder verificar la salut i l’estat de la nau espacial. La modificació havia funcionat!

Gairebé 47 anys després, molt més enllà del temps de vida que se li preveia i gràcies a l’enginy i la saviesa dels equips que la vigilen i la cuiden, la Voyager 1 podrà continuar enviant-nos informació nova. Disposa d’una memòria centenars de milers de vegades més petita que la d’un telèfon intel·ligent, un transmissor de ràdio que té la potència d’una bombeta d’un frigorífic, i els seus generadors només tenen suficient energia per fer funcionar 4 dels 10 instruments que transporta. No podrà desvelar-nos els secrets del núvol d’Oort, al qual no arribarà fins d’aquí a uns 300 anys, ni enviar-nos imatges de les proximitats d’un dels nostres estels veïns, Gliese-445, d’aquí a uns 40.000 anys, però encara tenim l’esperança que ens aporti dades d’un valor incalculable i potser alguna sorpresa en els pròxims anys. Finalment, per sempre quedarà el disc d’or de Sagan perquè un dia, finalment, la Voyager 1 acompleixi el seu darrer i improbable servei a la humanitat, la de ser el llegat que ens representi a tots davant de qui la trobi en la infinitat del cosmos.