Travessar un pas de vianants a Andorra és tot un esport de risc amb gairebé un atropellament o més cada dia, com el de la setmana passada a l’avinguda Rocafort a Sant Julià de Lòria. Els vianants prenen cada moment el pols a la por. L’alliberament d´endorfines i la sensació de benestar en arribar a la vorera de l’altre costat, sense necessitar la barca de Caronte, és un èxtasi com el que va experimentar el poeta Charles Baudelaire després d’escoltar l’obertura de ´Tanhäuser´ de Richard Wagner. Inconscientment, el vianant posa la vida en mans de conductors desconeguts mentre que aquests confien en la prudència dels vianants. Un pur acte de fe que se celebra cada dia als nostres carrers amb resultats no sempre positius.

Tenint en compte que si hi hagués un carnet per punts, hi hauria conductors que en tindrien menys que Espanya al festival d’Eurovisió; s’entén el temor dels vianants a l’hora de creuar els passos zebra. Ja a la pel·lícula d’Almodóvar ´La flor de mi secreto´, Rossy de Palma es queixa a Marisa Paredes que la mare de les dues (Chus Lampreave) no vol sortir al carrer per por que l’atropelli un cotxe.

“Les vies pacificades i els límits de velocitat urbans tenen com a objectiu protegir els vianants i relaxar el trànsit”

Cal recordar que les vies pacificades i els límits de velocitat urbans tenen com a objectiu protegir els vianants i relaxar el trànsit. Una diferència de només 20 km/h en un atropellament, entre els 50 i els 30 km/h, pot significar la diferència entre la vida i la mort del transeünt. Una de les prioritats de l’actual majoria d´Andorra la Vella és fer més segurs els passos de vianants. Se n’han pintat o repintat molts i se n’han desplaçat altres per dotar-los de més seguretat com al carrer Doctor Nequi en el passatge que comunica amb Príncep Benlloch. A San Francisco, l’estratègia de la policia contra els vehicles que passen a gran velocitat pels passos de vianants és, ni més ni menys, una disfressa de gallina. Vestits amb aquesta cridanera vestimenta, els agents es col·loquen en un dels dos extrems de la cruïlla. Perquè els vianants guanyin seguretat i confiança al moment de creuar, en alguns barris de Madrid s’ha començat a implementar una campanya que ja s’havia vist a ciutats com Vancouver (Canadà).

Aquesta iniciativa per a vianants es diu ´Hazte ver´, es va posar en marxa el passat mes de juny a l’àrea residencial de Valdebebas (Madrid) i el seu funcionament és molt senzill. A cada costat de la calçada s’ha col·locat un recipient amb maons i el cartell amb les instruccions corresponents. Bàsicament, els vianants només han d´agafar un totxo, esperar que els vehicles parin perquè puguin creuar i travessar la calçada. En arribar a l’altra banda, han de dipositar el totxo a la cistella corresponent.

En cap moment no es pretén que els vianants llencin els maons als vehicles en circulació, sinó que els blocs tinguin un efecte dissuasiu perquè els conductors no se saltin el pas de zebra i es vegin més inclinats a frenar, en comptes de continuar amb la marxa com si res.

També hi ha passos amb colors LGTBI, tridimensionals, un carrer de Cartagena que en té 24 en un tram de només 800 metres o un que en fa 40 de llarg a Cangas de Morrazo (Pontevedra) on t’entra un discurs sencer de Fidel Castro. El disseny dels passos de zebra sembla ignorar la fal·libilitat humana. La confiança en el civisme mutu és una base fràgil sobre la qual s´assenta l’ordre urbà. El vianant no té més cobertura que la seva atenció i reflexos, i el conductor s’empara en l’esperança de no trobar-se amb un transeünt desatent.

“La raó no t’assegura que a l’automòbil, el patinet o la moto hi vingui un conductor responsable, assenyat, cívic, i sense haver consumit alcohol o drogues”

En un pas de vianants han de parar els vehicles, però la raó no t’assegura que a l’automòbil, el patinet o la moto hi vingui un conductor responsable, assenyat, cívic, i sense haver consumit alcohol o drogues. I tu te’n pots anar en aquell mateix moment a sopar amb Crist per molta raó que tinguis. Per a un vianant, passar per un pas zebra, és una odissea o una activitat digna de figurar en un número de circ com tocar la concertina a la cinta aèria, combinar el claqué amb els malabars, o els equilibris amb anelles en escala fixa. Caminar és una realitat universal, una activitat saludable i una filosofia de vida. Menys en un pas de vianants.

I sí, continuarem anomenant-los ´passos de zebra´ i continuarem creuant-los amb la fe (cega) i l’esperança (de vegades vana) que la propera gambada no sigui l’última. Però seria bo reconsiderar no sols el nom, sinó les expectatives de seguretat que dipositem en aquestes simples franges pintades sobre l’asfalt.