Ningú em va dir que el món de la cooperació internacional seria fàcil, però ara que ho veig en perspectiva, després d’uns quants anys de projectes, estic molt orgullosa de tota la feina que hem fet. La meva mare, que és el pilar de l’associació, sol dir-me: “Cada vegada que tornes d’un viatge ets una Maria diferent”, i efectivament, penso jo, perquè en cada ocasió m’enduc nous aprenentatges i experiències, que em configuren personal i professionalment. I el que pensava que era el correcte el primer any, no ho era al segon, i així hem anat aprenent i ho seguirem fent, perquè tot va canviant, i ens hem d’anar amollant a les noves realitats. Així que a dia d’avui, només tinc una veritat absoluta, si es que això existeix: ajudant als d’aquí, ajudem als d’allà.

Durant tots aquests anys he pensat que la nostra acció com a entitat andorrana, acompanyant projectes a Burkina Faso, era una mena de retorn kàrmic de tot allò que els nostres ancestres van espoliar amb el colonialisme. I a mesura que passa el temps, me n’adono de que efectivament, segueixen existint unes desigualtats neocolonials com el comerç injust, l’ajuda humanitària com a forma de xantatge polític, l’aculturació, les guerres, etc... que ens impedeixen, a nivell global, acabar amb les desigualtats estructurals. I també me n’adono, que la solució a tot això no és que jo segueixi agafant un avió cada any per anar a fer les colònies d’estiu. Així doncs, em demano, quina és la solució?

Doncs ni idea, fins ara he trobat moltes preguntes i poques respostes. Però des de la meva humil experiència puc dir que, en primer lloc, cal entendre d’on venim per saber on anem. I en segon lloc, quan sabem on anem, cal disposar dels mitjans tècnics, financers i estratègics per assolir el nostre objectiu.  L’objectiu de CDL (@cooperalocal) aquest 2024, és que l’entitat local de Burkina, l’AJAEE (Association des Jeunes pour l’Avenir Éducatif des Enfants), sigui capaç de gestionar eficientment els dos projectes que els proporcionaran una autonomia financera i nous llocs de treball per als joves de la localitat. D’una banda, gràcies al Govern d’Andorra, podran implantar un galliner que serà la font d’autosuficiència per a seguir finançant els projectes ja iniciats, com ara, el projecte “Fil i Ales”: beques i microcrèdits per les alumnes de costura de Réo. I d’altra, gràcies a Mans Unides, podran fer un petit centre d’informàtica que servirà de punt de trobada per als monitors/es i membres de l’AJAEE per tal de preparar les colònies d’estiu i gestionar tots els projectes. Des de CDL farem el seguiment a distància i continuarem amb el nostre acompanyament tècnic i financer.

Ara bé, acabaran aquests projectes, per molt ben intencionats i eficients que siguin, amb les desigualtats i la pobresa mundials? Sincerament, no ho crec. Però no per això tirarem la tovallola. La lluita segueix, cada dia més i millor. El que està clar és que actualment, el poder de les persones resideix en la nostra capacitat de decidir en què invertim el nostre temps i els nostres diners. Thomas Sankara, líder panafricanista burkinabé, ja deia durant el seu mandat polític al 1984: “Produïm el que haguem de consumir i consumim allò que produïm.”

“Hem de buscar solucions internes que ens ajudin a cuidar als de dins, però també als que venen de fora. I enlloc de responsabilitzar als immigrants del que passa a casa nostra, cal primer mirar-se el melic. Què estem fent malament? Perquè s’inverteixen més diners públics amb rotondes i gratacels que amb reforçar l’educació, la sanitat i l’habitatge?”

La globalització i les noves tecnologies son genials, i ens han permès conèixer el món i interconnectar cosmovisions i maneres de pensar, però hem d’aprendre a cuidar casa nostra, i ho farem si cuidem el comerç de proximitat i prioritzem les necessitats bàsiques de la població local. Per descomptat, l’Estat s’ha de comprometre a garantir que això sigui possible. I alhora, els ciutadans i ciutadanes hem de prendre consciencia que som també agents de canvi, amb possibilitat d’acció i reacció. I no som simples titelles del poder, que acatem qualsevol norma acríticament. Per això et demano que pensis amb mi com fer d’aquest món un món més just i habitable per tothom. Primer, a nivell individual, demanat a tu mateix@. T’estimes a tu com estimes als altres? Ajudes als qui ho necessiten? Consumeixes productes de proximitat? Regules el consum de substancies nocives pel cos i el medi ambient? Dones suport al petit productor local i artesanal? I ara, a nivell de país, com pretenem acabar amb la pobresa i amb un dels pitjors mals de la nostra societat, la manca d’habitatge, si seguim prioritzant el turisme de masses i no la qualitat de vida de la gent local?

Segons l’enquesta anual de l’Institut d’Estudis Andorrans de l’any 2022, responent a la pregunta sobre els tres aspectes a millorar al Principat, un 49% de les persones varen senyalar el preu de l’habitatge. En segon lloc, la màxima preocupació eren els salaris, i finalment, les polítiques socials, prestacions i pensions. Està clar que les polítiques actuals no ens beneficien com a país, però sempre és més fàcil assenyalar els que venen de fora. Ara bé, el problema, senyors i senyores, no son els immigrants, com podrien acusar certs partits polítics. Sembla que ja no recordem que el nostre petit país s’ha construït gràcies a la força de treball d’espanyols i portuguesos, que van venir a Andorra a buscar un futur millor i que segueixen sostenint el país. Així com aquells que venen de llatinoamèrica i altres parts del món per fer la temporada i s’acaben instal·lant al Principat.

Per tant, el que no podem fer, es queixar-nos de que venen colombians a ‘robar-nos la feina’ i seguir consumint tant feliçment el seu cafè, per exemple. Hem de ser coherents amb les nostres accions, ja que tot acte té conseqüències, i si els governs del Nord Global (Europa i companyia) volen seguir explotant les mercaderies del Sud Global independentment de l’impacte que això tingui en els territoris d’origen, també haurem d’assumir que la gent que hi viu, necessita moure’s perquè al seu país els recursos es destinen més als de fora que als de dins.

Ara bé, també em demano com, a Andorra, podem seguir acollint a totes aquestes persones si el nostre Govern no es capaç d’oferir un habitatge digne als residents actuals. Està clar que el Coprincipat no pot subsistir sense l’exterior. Què faríem si ens tanquen les fronteres un altre cop? Podem viure sense França ni Espanya, i sense la força de treball de les persones migrades? Seríem capaços de tirar el país endavant? Probablement no. Per tant, hem de buscar solucions internes que ens ajudin a cuidar als de dins, però també als que venen de fora. I enlloc de responsabilitzar als immigrants del que passa a casa nostra, cal primer mirar-se el melic. Què estem fent malament? Perquè s’inverteixen més diners públics amb rotondes i gratacels que amb reforçar l’educació, la sanitat i l’habitatge?

Per acabar, des de CDL animem a tota la ciutadania a seguir lluitant pels seus drets i al molt il·lustre Govern d’Andorra a seguir vetllant per oferir una bona qualitat de vida als residents del nostre estimat país. També us animem a conèixer la nostra tasca col·laborant en diferents les campanyes, tant pròpies com d’altres entitats. En especial: la campanya del 12x12 d’Andtropia, la campanya de les roses sostenibles i solidaries CDL i la campanya de recollida de fons de Mans Unides. Nosaltres, com a entitat andorrana, ens comprometem a seguir lluitant per la justícia social, a casa nostra i arreu del món.