Unes breus paraules de la trobada relativa a la temàtica de la pedra seca d’aquests darrers dies de la setmana passada. Com segurament haureu pogut assabentar-vos, a Cal Pal de la Cortinada s’ha organitzat la primera trobada d’experts en pedra seca, tècnica constructiva tradicional i que actualment està en desús a les nostres valls. Just després d’aquestes jornades s’enceta el segon curs sobre els murs de pedra seca organitzat des de diversos ministeris de Govern i Cal Pal, bàsicament des de Patrimoni Cultural, la qual cosa significa que la recuperació d’aquesta tradició constructiva s’està fent i és una bona nova. 

Com ha dit en aquesta jornada en Joan Reguant, arquitecte i activista d’ICOMOS (Consell internacional de monuments i indrets), la tècnica de la pedra seca segueix la regla de les tres R: no deixa residus (redueix), és reciclable i reutilitzable, és l’expressió de la sostenibilitat en el paisatge. Més encara: per a en Mies van der Rohe, reconegut arquitecte de la primera meitat del segle XX, “la pedra seca és una expressió arquitectònica bellíssima”. 

A aquesta reunió hi han assistit especialistes dels països veïns, però sobretot hi ha hagut una assistència nodrida de tècnics de l’administració (central i comunal) que ha eclipsat el públic. Aquest fet no deixa de ser una qüestió menor, ja que els hi correspon implementar sobre el terreny normes i protocols d’actuació. Menys nodrida ha estat la branca de la societat civil no governamental, tot i què segurament caldria disposar de la seva opinió en un futur. 

En una segona edició caldrà abordar amb més detall la qüestió del voluntariat. I sinó fixeu-vos en les següents dades d’Olivier Codina, historiador al Patrimoni Cultural d’Andorra): a la vall del Madriu (≈10% del territori nacional) s’han inventariat més de 1.500 estructures en pedra seca, i que corresponen a un període que es remunta al segle XVII, assoleix la seva màxima expressió als segles XVIII i XIX, per decaure al XX. 

En aquesta vall es comptabilitzen 61 quilòmetres de camins empedrats, dels quals un 16% estan destruïts; 6 quilòmetres de canals d’irrigació; 18 quilòmetres de feixes més unes 427 cabanes entre 1.200 i 2400 metres d’alçada. Aquestes xifres són senzillament esferaïdores si cal recuperar-les en hores retribuïdes.... amb pressupost comunal? Les cinc administracions que tenen un peu posat en ‘l’Antàrtida’ andorrana contribuiran per igual? 

I després hi ha els camins de pedra seca a Incles, al Pla de l’Estany, Sorteny.... mmmm i el Rocafort, la Solana d’Andorra (i l’obaga) i els Cortals d’Encamp, els de Sispony, Beixalís, i ja paro que m’agafa el mal d’altura. De nou l’enclavament andorrà enceta un camí de referència als Pirineus. Potser que demanem ajuda a la nostra societat en general, però també a Europa, no? Com a mínim cal poder integrar-se en els plans del Fons de Desenvolupament Regional Europeu (Feder) on les administracions locals i els particulars, així com les entitats no governamentals hi tenen cabuda. La recuperació de la pedra seca a Andorra pot ser un bon pla pilot per a la resta de la serralada pirinenca, però també serà pionera en buscar la manera de fer-ho. Ja no podrem dir allò que ‘menys dóna una pedra’.