Aquest divendres 1.000 anys d’història es van ensorrar al cap del Roc d’Enclar. El cert és que al 2012 la precarietat de la torre era ja una evidència. Just aquell estiu la Fundació Marcel Chevalier i l’Associació per la Defensa de la Natura (ADN) organitzaren una excursió dominical al Roc d’Enclar. L’objectiu de l’excursió era fer conèixer els trets geològics del sector i gaudir de les vistes de la vall glacial d’Andorra la Vella. Curiosament una de les fotografies presa de Sant Vicenç d’Enclar coincideix amb la publicada al diari digital l’Altaveu d’ahir (https://www.altaveu.com/noticia/10285/senfonsa-el-campanar-reconstruit-de-lesglesia-romanica-de-sant-vicenc-denclar). 

Entre aquestes dues fotografies quasi no s’observen diferències, donat que l’actuació a la torre fou molt poc invasiva. No obstant, si hom observa de forma detallada el rejuntat de les pedres que formaven la seva estructura, es veu com en aquest període temporal (2012-2017) van aparèixer esquerdes noves; és a dir una dilatació de l’estructura. Tenint en compte que la part menys reconstruïda del temple era precisament el campanar, que s’havia mantingut dret de forma molt íntegra més de deu segles, el temporal solament va fer que accelerar el procés de caiguda de la torre.

Si es mira l’estat en el qual estava la nau del temple abans de la reconstrucció al 1982, hom pot interpretar que el campanar de Sant Vicenç estava segur sense l’apòfisi arquitectònica. Cal preguntar-se si el campanar des del 1982 no va fer de puntal dels murs de càrrega de la nau reconstruïda tot aquest temps. En tot cas la manifestació de la patologia del campanar va trigar 30 anys en evidenciar-se (1982-2012), però el seu col·lapse solament 2 anys des de la intervenció de la consolidació de la nau. Cal prendre bona nota d’aquesta experiència i evitar la disminució del número de monuments en un futur.