Des de fa més de 14 anys, el Govern d’Andorra i més concretament el ministeri d’Educació, manté una part molt significativa de la seva plantilla de mestres en règim d’eventuals. Aquesta realitat planteja una pregunta que, com empresari, no puc evitar fer-me: per què el Govern pot mantenir una plantilla tan gran de treballadors renovant contractes de manera indefinida, mentre que, en el sector privat, la normativa obliga a fer fixa una persona després de tres renovacions?
És cert que, en sectors com el de les pistes d’esquí, on molts treballadors són immigrants de fora de la Unió Europea, aquesta pràctica podria tenir certa justificació per evitar desequilibris socials i de serveis al nostre país. Però, en el cas del ministeri d’Educació, on la majoria dels afectats són residents al país, aquesta situació costa molt d’entendre.
“Ens hem parat a pensar en la situació psicològica d’aquests professionals que, després d’una dècada o més treballant per l’administració, no saben si tindran feina el proper curs?”
Molts d’aquests mestres acumulen suplències aleatòries de 15 o 30 dies durant anys, vivint en una inestabilitat constant que els impedeix planificar el seu futur. No saben si els trucaran per a la següent suplència ni si podran treballar el curs vinent. Ens hem parat a pensar en la situació psicològica d’aquests professionals que, després d’una dècada o més treballant per l’administració, no saben si tindran feina el proper curs?
Aquesta precarietat no només afecta l’estabilitat emocional d’aquests mestres, sinó també la seva motivació. Quina passió pot transmetre un docent que no sap si continuarà treballant en poques setmanes?
Evidentment, el règim d’eventuals és econòmicament més avantatjós per al ministeri d’Educació: no es paguen vacances, no s’acumula antiguitat, i això representa un estalvi significatiu per a l’administració. Però aquest estalvi té un preu molt alt: la qualitat del nostre ensenyament. La manca d’estabilitat laboral es tradueix en un sistema que no prioritza l’excel·lència educativa, sinó el control pressupostari.
També és paradoxal que des d’altres ministeris del Govern es parli constantment d’estabilitat laboral, conciliació familiar i de la necessitat d’ajudar els joves a independitzar-se. Aquesta situació no només contradiu aquests objectius, sinó que perpetua un model que condemna centenars de professionals a una precarietat que dificulta qualsevol intent d’establir-se, formar una família o planificar el seu futur.
La creació de l’Escola Andorrana va ser, en el seu moment, un èxit col·lectiu que va permetre establir un sistema educatiu autòcton i de qualitat. Però aquest objectiu es veu greument compromès si no som capaços de garantir als mestres les condicions laborals mínimes que es mereix qualsevol treballador.
Si volem preservar la qualitat del nostre sistema educatiu, hem de prioritzar l’estabilitat laboral dels nostres mestres, reconeixent el seu paper fonamental en la formació de les futures generacions.
Aquesta no és només una qüestió de justícia laboral, sinó també una inversió en el futur del nostre país. Perquè un mestre motivat i estable és clau per a una educació de qualitat. I això, és clau per a la prosperitat i el futur d’Andorra.